Cuina Americana

Arc, passadís, diana

2010-12-17T12:41:00.003-05:00

Bicicleta cullera poma

2010-09-18T15:40:00.004-04:00

Es Grau

2010-09-16T15:31:00.006-04:00

Sempre he pensat que m'agradaria un dia poder decidir de sortir al carrer amb un pinzell i un pot de pintura, i perdre una tarda repintant casa meva. Però nanai.

Sempre que miro un catàleg de l'Ikea busco aquest model de finestra. Però res.

He esperat que el senyor pugés a la bicicleta i marxés mar endins. Però no.

Tampoc.

Es veu Mallorca des del teu costat, siguis on siguis, no se com t'ho fas

2010-09-15T16:23:00.011-04:00

Amb 358 metracos, El Toro és la muntanya (per dir-li d'alguna manera) més alta de Menorca. Té el seu mirador, el seu pàrquing d'autocars, el seu senyor que dirigeix les maniòbres dels autocars, les seves màquines de begudes, la seva botiga de souvenirs i el seu santuari (amb la seva pròpia botiga de souvenirs). Aquesta última, gestionada per les seves iaies de botiga de souvenirs de santuari, que són el millor souvenir que hi pots trobar.

I una cançó en repeat al cotxe. De pujada, i de baixada.

La Terra és plana (ho sap tothom)

2010-09-14T10:09:00.005-04:00

Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Art pre pre pre pre colombí

2010-09-13T17:33:00.005-04:00

Per admirar l'art renaixentista italià has de mirar amunt. Per admirar l'art de l'edat del bronze menorquí t'has de tirar per terre, has de portar avarques, i has d'esperar el teu torn.

Tendido cero

2010-09-06T06:45:00.011-04:00

–Treu això, fastigós!

Això ho cridava la meva iaia Olímpia des de la cuina, mentre el meu iaio Manel es posava a riure sense deixar de mirar la tele. Feien toros, i a ell li agradava veure'ls a vegades, i a ella no.

Que no t'agradi alguna cosa no vol dir que no entenguis que a algú altre sí.

I tot i que jo no pagaria mai un duro per ajudar a la causa torera, m'agrada que el fotògraf Toni Rodríguez (que, fixa't tu, és amic meu), fa uns anys, tingués la curiositat d'entrar a la vida dels alumnes de la escola de tauromàquia de Catalunya.

Wild thing

2009-08-26T14:06:00.022-04:00

Ets una bèstia parda? ets un animalot que no es talla les ungles? tens unes dentotes que fan por? disfrutes empaitant al teu gat? T'atreveixes a fer el bèstia amb el Max?
Doncs apunta't aquesta peli a la pàgina d'octubre de la teva agenda.

Ah! i jo també sóc molt bèstia, mira: AAAAARRRGGGHHH!

Pollipoesia

2009-07-15T13:29:00.005-04:00

Un dia vaig descobrir d'on sortia la paraula spam, que resulta ser una mena d'embotit barat que es van inventar per donar de menjar a la tropa.

El mateix dia vaig descobrir que van ser els Monty Python els qui van començar a fer servir la paraula spam de la manera que la coneixem ara, tot i que aleshores ni hi havia mails, ni hi havia internet ni hi havia Viagra.

I un altre dia vaig rebre aquest mail, em va fer molta gràcia i em vaig prometre que si el tornava a rebre li faria un homenatge.

I ja posats, li faig també als Monty Python, que me'n fan bastant més, de gràcia.

***

Encargar en linea - cualidad del productor

100 % efecto.

Opinion de nuestros clientes:

Sexo es mas satisfactorio que nunca. El estres y la tension han desaparecido. Ella ya no se amarga, ya no me temo que tendre que denegar su peticion. Esto es una sensacion fisica estupenda despues de que sigue el sentimiento profundo.

Lo mejor de Vi es una confianza que puedes "volar en piloto automatico", llegar relajado y sin problemas hasta la esencia, que el miembro sigue mantenerse levantado incluso cuando se interrumpa (ninos golpean a la puerta del dormitorio, ladra el perro, se desliza su condon). Toma de Vi puede hacerse tambien un regalo grande a su pareja, en el caso de tomar Vi conscientemente. Solamente un consejo: no tiene que decir a ella que estas tomando Vi: autoapreciacion femenina es tan vulnerable como la nuestra propia.

Encargue hoy y olvide los desenganos, temor largo de la renuncia y situaciones dolorosas repetidas.

***

Eugene Smith

2009-07-13T16:08:00.018-04:00

Cap al 1950, la revista Life va enviar al jove fotògraf Eugene Smith a Espanya. La seva feina seria retratar la vida d'un poble d'Extremadura, Deleitosa, on la pobresa i la misèria contrastava de mala manera amb la vida dels qui comprarien aquell número de la revista, als Estats Units, en plena eufòria consumista.

El guiri Smith va passar un mes a Deleitosa i va ser l'atracció durant aquell mes, i del seu viatge en va sortir un reportatge que va agradar a mitges. Als habitants i al règim de Franco no els hi va fer gaire gràcia la pinta que tenia el seu poble passat per la càmera del fotògraf.

En canvi, hi va haver algú a qui sí va agradar el reportatge, un jove californià que es va enamorar d'una noia que apareixia a la foto de la vetlla del seu avi.

La història d'amor, tot i no tenir un final feliç (o sí, segons com es miri), la podeu veure aquí sota, o des d'aquí.

Que hi ha algú?

2009-06-02T18:43:00.001-04:00

Q3

2009-04-26T15:38:00.005-04:00

Ara sembla que ens hem d'alegrar de que el Q3 es vingui a fabricar aquí, es veu que és un gran triomf, un gasto que compensarà fins i tot als que només vam trepitjar una autoescola el dia que buscavem un dentista i ens vam equivocar de porta.

La qüestió és que la indústria de l'automòbil és important i ens hem de posar seriosos quan parlem d'ella, tot i que, amb aquest vídeo, una es pregunta si veient els senyors amb mostatxo que saluden treient-se el barret, els ciclistes que pedalen (veig que igual de temeraris que els usuaris del Bicing) o els vianants que passegen despreocupats per un ampli Gran de Gràcia (Salmerón, al vídeo), de debò aquells qutresos ens han vingut a millorar la vida.

Macagunla...

2009-04-06T04:35:00.004-04:00

Creacions Garcia

2009-02-11T10:50:00.004-05:00

No se si l'actual conjuntura econòmica és un bon moment per pensar en canviar d'ofici. Potser només és una idea de bombero més, però és prou divertit fer de bombero.

Festa major del barri de Sant Antoni (Barcelona)

2009-01-17T18:35:00.004-05:00

Té pebrots que un xurrero vengui Coca Cola light.

Dels Frankenstein de tota la vida

2009-01-08T16:42:00.012-05:00

Cada casa és un món i cada família passa les sobretaules com li rota. Hi ha qui juga al dòmino, hi ha qui juga el bingo, hi ha qui juga al burro, hi ha qui s'ho mira mentre pela mandarines i hi ha qui es clapa al sofà davant del Saber y Ganar.

A casa, tenim per costum esquartenar-nos els uns als altres i després tornar-nos a muntar. Barrejats, que fa més gràcia.

I què? No ho feia també no se qui de Milwakee? No esquarteren estudiants a Bèlgica? (i després les enterren al jardí, amb la mandra que fa).

Hem de ser menys aquí? Ni hablar.

Taja Ibiza Locomía

2009-01-03T16:13:00.016-05:00

Pots conèixer l'Eivissa d'ahir pujant xino xano a la ciutat emmurallada (Dalt Vila) i passejar pel Museu Puget, veure les xulíssimes fotografies de l'Eivissa d'espardenya i mar, de missa i festa major, i sense pagar ni un duro.

Després pots seguir pujant i arribar al Museu Arqueològic, on hi trobaràs l'Eivissa d'abans d'ahir amb restes fenícies o islàmiques, on tampoc hi deixaràs ni un duro si hi vas un diumenge. A més, des d'allà tindràs unes esplèndides vistes de la ciutat antiga i de la moderna, que no té res d'esplèndid (coses de les ciutats modernes).

L'Eivissa d'avui també la trobes, al voltant del Mercat Nou, per exemple, amb el seu Pizza Hut, els seus tallers mecànics, les seves cafeteries, els seus tinglados nadalencs, els seus menús del dia i la seva vida normal de gent normal en un dia normal.

Ara, que si el que et van són les emocions fortes, passeja pel preciós barri vell i observa què passa quan un barri sencer és un centre comercial per guiris que tanca a l'hivern.

Si a sobre tens un punt de massoquista, prova a fer el mateix passeig al vespre, i si encara et falta canya, surt a voltar altre cop el dia 1 de gener i compta els tius amb flauta i gos, o els guiris amb tetrabrik de vi que no han acabat de païr un àcid del 1983, o els paios roncant davant d'un cafè.

Where the Hell is Matt?

2008-12-24T13:59:00.005-05:00

No hagués dit mai que acabaria agafant-li carinyo a la pluja de Zanzíbar, als crancs de Christmas Island, a un gos de Kwait o que em cauria bé un madrilenyo amb una samarreta vermella, o un nen zambià amb una de la Juventus, o un tiu de Londres que balla charlestón.

Qui m'havia de dir que acabaria trobant a faltar a una nena filipina i a la seva germana petita, o a un senyor de Munich amb sabates taronges, o a un barbut que passava per París, o fins i tot a un footinguero del Central Park.

Per veure-ho, aquí.

Wanted. Dead or alive.

2008-12-21T17:26:00.013-05:00

Set de la tarda, cau el sol, i al Pepeta's no estan per orgues.
Ni per pianos.
Ni per pianistes.

Ni per forasters.

Al Pepeta's les coses es fan ben fetes (començant pel seu menú) i abans de liar-se a tiros, munten un escenari, un toro mecànic i la cervesa i la truita corren a gogo.

Al Pepeta's hi ha música, al Pepeta's hi ha can can.

Al Pepeta's hi ha molt de cowboy, això és una convenció de sheriffs, molta estrella veig jo aquí, sembla el bar del Parlament.

Al Pepeta's estem de bones fins que estem de dolentes. Aquí surt el Buffalo George i et posa a caldo en el que triga el toro mecànic a fer sortir disparat al primer valent que es faci el xulo.

I anem armats, petits i grans.

Tampoc intentis fotre ma a les ballarines, ni tampoc als ballarins, per molt paquet que marquin.

I balla una mica, per l'amor de Déu.

Una mica d'aire

2008-12-11T18:18:00.011-05:00

Potser un dia, Greenpeace iniciarà una campanya contra els vessaments tòxics que les teles ens aboquen cada dia a casa. Igual, un altre dia, Metges sense fronteres farà campanyes de vacunació contra els efectes d'aquesta merda.

Avui buscava un vell programa de ràdio que m'encantava i m'he trobat amb la seva versió en tele, que ja no fan, però que ja podem tornar a veure des de la web de TV3.

Passeig de la fama

2008-12-05T08:47:00.007-05:00

Qui vol tenir una estrella al Hollywood Boulevard, podent tenir un post en aquest blog?. Glamour? flaixos? champagne? aquí som més de vermut.

L'home estàtic

2008-11-24T20:06:00.015-05:00

Un dia, la Dorothy va fugir de casa i es va trobar una bruixa morta. De fet, la culpable de que aquella bruixa fos morta era ella, la Dorothy, que l'havia atropellat amb un xalet (sona raro, però així va ser).

Però la bruixa era dolenta, i la Dorothy volia tornar a casa, llavors va aparèixer una bruixa bona i li va dir que per poder-ho fer hauria d'anar a veure a un senyor amb poders que vivia a un poble que es deia Oz, que jo suposo que deuria estar pel Pirineu, per allà Err, Ur, Llo o Rô.

Així la Dorothy, potser perque s'ho va creure, potser perque es volia allunyar de tanta xalada amb vareta màgica, va enfilar cap al camí de llambordins grocs, cap amunt, cap de Llívia (la N-152).

Pel camí, però, es va trobar un espantall que no parava quiet i que es lamentava de no tenir cervell. Sense cervell, els corbs el vacilaven i allò no era un espantall ni era res.

Van seguir junts el camí de llambordins grocs, confiats de que si el veí de Llívia podia ajudar a tornar a casa a la Dorothy, potser també podria trobar-li un cervell a ell.

Un robot rovellat estava plantat a la vora del camí. Ell tenia cervell, però no tenia cor. Sense cor, no es podia enamorar com voldria, ni el podria emocionar un gol del Messi, o sigui que es va deixar convèncer de seguida i va seguir el camí de llambordins grocs amb la Dorothy i l'espantall. Qui sap? potser el savi de Llívia també tenia un cor per ell.

Es va fer fosc i les ombres dels arbres semblaven fantasmes. Tenien por i caminaven molt juntets, i va aparèixer ell. Semblava ferotge, a més de pelut i amb urpes, però aquella fera salvatge en realitat era un lleó covard, que es va posar a plorar a la mínima i ja no va deixar de fer-ho durant tot el camí que també el portaria a Oz, on potser el senyor de Llívia tenia una mica de coratge per ell.

Van passar volant unes mones i una bruixa els hi va fer la punyeta, però el senyor de Llívia, que va resultar ser un senyor baixet i amb poca pinta d'ésser paranormal, els hi va dir que qui no té un all té una ceba i els hi va donar un diploma, i la Dorothy, va poder finalment despertar a la seva habitació gràcies a la imitació d'un guàrdia civil que va fer riure molt a la bruixa bona.

The Wizard of Oz
Victor Fleming, 1939

L'home estàtic
Pau Riba, 1970

Presentació mundial

2008-11-05T04:59:00.010-05:00

Tremola J. K. Rowling, i tremola també tu, Harry Potter! Estas despatxat Hergé, i tu, Tintin, agafa el ponxo i desapareix! (Carmela, mossega al Milú!)
Les tres bessones? i aquestes qui són?

Dels creadors de la superguia de New York City, de la mà dels mags de l'edició casolana, us presentem (qui?) l'espatarrant primera aventura dels superherois de la dècada.

On the rocks

2008-10-19T15:27:00.010-04:00

Potser aquesta nit, per sopar, has obert el congelador i has buscat aquella bossa amb quatre gambes que recordaves haver comprat a La Sirena. O potser has hagut d'espolsar el gel d'aquella altra bossa de pèsols, ja oberta qui sap quan. Igual, simplement, t'has trobat davant d'un tupperware amb un caldo que no només no saps el temps que porta al teu congelador, sinó que no tens remota idea de qui l'ha posat allà.

Si cap d'aquestes coses t'ha passat, estas totalment preparat per viatjar a l'Antàrtida, o si més no, per veure aquesta peli. Ja veuras com després, quan demanis un cafè amb gel, et sentiras com l'Scott o el Shackleton, i tornaras a La Sirena preguntant per les croquetes de foca (a mi m'ha passat).

Encounters at the end of the world
Werner Herzog, 2007

Zones ocultes (més o menys)

2008-09-22T12:52:00.008-04:00

I tires dret com sortint del pàrquing, i en comptes de seguir el camí cap a la platja, agafes i tombes, i segueixes aquell sender petit que sembla que no porta enlloc, i et sents com si estessis a punt de descobrir una terra on cap humà ha posat el peu, i et sents també el turista més llest de tota la flota turistil que aquests dies passeja per Menorca, i segueixes el sender i et torces un peu passant sobre una roca, però no t'importa perque creus que això ha sigut el preu a pagar per la meravella que estas a punt de veure, i arribes, i te n'adones que ets el vintè turista més llest de tota la flota turistil que aquests dies passeja per Menorca.

Però la cala és meravellosa igual, i et quedes mirant les roques, els pins, la sorra i l'aigua, i penses que com és possible que tot plegat lligui tant com l'all i oli i la botifarra, o com el romaní i pollastre, o com el pa amb tomàquet i el pernil, o com la xocolata i la taronja, o com la sobrassada i la mel, vaja.

Fites personals

2008-09-17T06:39:00.006-04:00

Un dedica la seva existència a estudiar estrelles que fa milions d'anys van deixar d'existir, un altre, a estudiar insectes que fa milers d'anys que van desaparèixer, algú altre, igual es dedica a fer estadístiques i a treure'n conclusions, i fins i tot potser hi ha algú que es dedica a reflexionar sobre qui som, d'on venim, i on anem.

El Casper, també.

Nou look

2008-09-05T04:30:00.008-04:00

No ens hem eneterat i ja estem a setembre. Bufandes als aparadors, cursos d'anglès al quiosc i matrícules gratuïtes al DiR. Diuen els psicòlegs que es fan més declaracions de bones intencions al setembre que al gener, i jo m'ho crec, perque a mi també em passa.

O sigui que ara vaig pel metro buscant un nou look per encarar la vuelta al cole. No se si tallar-me els cabells o deixar-los créixer més, si pujar-me sobre uns talons o tunejar-me unes espardenyes, si canviar-me el nas o posar-me'n un altre.

NYC als teus peus

2008-08-04T18:59:00.013-04:00

Llença la Lonely Planet!
Fes la botifarra a las Guías del País Aguilar!
Passa del Traveler!
Engega a prendre pel sac a la llibreria Altaïr!

Presentem (qui?) la definitiva guia de New York, rigorosament plantejada i elaborada durant aquest matí.

Dades comprovades a memòria!
Intineraris que no porten enlloc!
Espectaculars descampats!
Vagons de tren rovellats!
Estacions de metro a la quinta punyeta!

Vinga! baixa't la superguia de New York City, i ja que hi ets, imprimeix-te-la, plega-la i talla-la tu mateix o tu mateixa, seguint aquestes senzilles instruccions.

1. imprimeix aquest A4 per les dues cares, que quedi tal qual ho veus al pdf.
2. plega el full tres vegades segons la imatge d'aquí sota (les parts enfosquides indiquen el sentit del plec)
3. amb un cútter, talla els plecs del costat dret i superior que en resulten per tal de poder obrir les pàgines.

ets especialment maldestre? no acaba de quedar bé la cosa? parlem-ne!

Toma castanya

2008-08-04T09:34:00.006-04:00

Ja fa dies que els carrers de Gràcia estan començant a agafar la forma de festa major.

A vegades passes per un carrer on hi ha una planta baixa amb la porta mig oberta, i veus al fons una muntanya d'ampolles de plàstic pintades, o dues iaies prenent la fresca mentre cusen flors de paper pinotxo. Espero que aquest any hagi passat la moda de reventar els carrers la primera nit. També espero que la pluja sigui clement, i que tot aquell pobre jovent de la Plaça del Sol, hagi curat els seus problemes d'incontinència.

Fa tres anys, a Formentera vaig enxampar un concert de l'Orquestra Plateria a la plaça major de Sant Francesc, i tot i que jo sóc de les que escalfa cadira i li costa arrencar-se a ballar, m'ho vaig passar bomba xerrant amb una iaia d'Es Caló que estava asseguda al meu costat, i que no li arribaven els peus a terre.

De fons, la música sonava i el Manel Joseph ballava amb desparpajo mentre deixava anar els seus "toma castanya!".

Quan van començar a sonar les primeres notes de Pedro Navaja, aquella plaça em va semblar el centre del món i aquell moment el més xulo de la història de la humanitat (per dir-ho una mica a lo bèstia), però a mitja cançó va saltar la llum, la música va parar en sec i ens vam quedar a les fosques.

L'orquestra, però, amb el savoir faire de la veterania i amb tota la tranquil·litat del món, es va apropar al públic i va tornar a començar la cançó, en unplugged i com si res no hagués passat.

La gent, llavors, es va apropar a l'escenari i va seguir ballant amb més ganes encara.

Liquidació total per jubilació

2008-07-30T15:42:00.004-04:00

Sopa

2008-07-28T03:31:00.004-04:00

Banyar-se a una piscina climatitzada en ple estiu és una sensació molt rara. Mai m'havia passat de tenir ganes de sortir de l'aigua per deixar de tenir calor.

Rico rico

2008-07-23T14:30:00.004-04:00

Si algú necessita inspiració pel sopar d'avui (com jo necessito), aquí li deixo alguna idea.

Tu dius tomate, i jo dic tomàquet

2008-07-22T05:58:00.006-04:00

Si mai t'entren ganes d'escriure un manifest, calça't uns patins i espera que se't passi.

Let's call the whole thing off
George Gershwin i Ira Gershwin, 1937

Se levanta el telón

2008-07-21T11:28:00.005-04:00

Encara que això sembli l'escenari d'una obra de Calixto Bieito, estem parlant del terrat de casa meva en plena nit de barbacoa.

Tour de France

2008-07-18T15:27:00.008-04:00

Sense tele i sense sofà, els estius de Tour de France no són el mateix, per això li dedico el post a un ciclista, Gino Bartali, nascut el 18 de juliol de 1914 i mort el 5 de maig del 2000, que va ser un dels grans en la història del ciclisme italià.

Guanyador de diversos Tour de France, Giros d'Itàlia i fins i tot un gran premi Reus-Barcelona el 1935, va ser un exemple d'esforç i superació, i fins i tot pioner en l'ús del canvi de marxes.

Etern rival i alhora amic de Fausto Coppi, Gino Bartali serà recordat per les seves excepcionals dots d'escalador.

Paolo, quan vulgui.

Bartali
Paolo Conte

Estampes clàssiques

2008-07-17T17:08:00.005-04:00

Quan me'l trobo estic contenta de veure'l, parlem, fem negocis, i quan ja li he preguntat per tota la parentela i m'he posat al dia de la seva salut, m'acomiado pensant que igual ja no el veuré més. A vegades, en canvi, me'l miro i estic convençuda que ens enterrarà a tots.

Tribu urbana

2008-07-15T17:02:00.012-04:00

Les Tresines diuen que tot allò que et proposis ho pots fer, que si ho fa aquella, tu també, que s'ha de tenir un esperit aventurer. Tot plegat, des del taller que han muntat al menjador del seu pis del carrer Verdi, a Gràcia.

Jo també vull tenir un esperit aventurer i també treballo des del menjador d'un pis de Gràcia, jo també xerro amb la bacallanera, prenc tallats al Caracas i demano «mitja lliura» de cigrons. Qualsevol dia, a més, se que baixaré a comprar el pa amb bata i moneder, i aquell dia se que no hi haurà marxa enrere.

Així doncs, tal com algú es fa Jet, Shark, Nyeta, Cumbaià, o es compra una Harley Davidson i es passeja per Barcelona amb una armilla de serrells, jo trio fer-me Tresina, per poder, finalment, calçar-me els Pikis i caminar pel barri amb la seguretat que dóna sentir-se part d'una tribu amb solera.

I amb principis, oju.

Com ha sigut?

2008-07-14T16:59:00.007-04:00

Ni idea. Jo només se que he començat buscant fotos d'Henri Cartier Bresson, i he acabat mirant vídeos de Jacques Tati.

Je suis very mod

2008-07-13T17:55:00.042-04:00

Què en saps tu de Vespes, eh? I de Lambrettes?

Pregunta-m'ho a mi, jo ara sóc una scooterista de primera línia, tot i arribar en tren a les scooterades, com a la d'ahir a Sant Pol de Mar (un detallet sense importància).

I què tindrà a veure que jo fins ahir no tingués ni idea que de Vespes hi han de 50, de 75, de 125 i hasta de 200? (si però, 200 què?) i què tindrà a veure que jo només tingués una remota idea del que era un mod? I que no tingués notícia de que hi podien haver skins pacífics com un hippie, amb avarques i amb noms tipo Oriol Recasens? I quina importància té que em faci mal el cul quan porto un quart d'hora fent de paquet?

Sí, vale, potser no he tingut mai cap Vespa, i potser no tinc ni carnet de conduir, però a Formentera un dia em van deixar una Vespino, que és de la mateixa marca.

Total, que el punt de trobada estava a la mateixa estació de Sant Pol, entre les vies i el mar. Allà, les Vespes i Lambrettes estaven aparcades sota el sol, i els seus amos xerraven animadament buscant l'ombra, prenent algo i esperant allò que sempre s'espera i ningú sap perque no passa, fins que passa. Marxem! cascos, motors, adelante.

No havia fet mai una cosa així, marxar en comitiva per la costa i fer una volta per sobre Sant Pol i rodalies per tornar a baixar cap al mar, cinquanta motos i tu, uns més ràpids uns més lents, gaudint del paisatge i de les bondats dels motors trucats. Però que boniques són les (o els?) scooters, que bonics els polos Fred Perry, que boniques les carreteres envoltades de pins i que bonic veure el mar des d'allà.

Una horeta de volta, alguna pausa per recuperar la circulació al cul (és el que tenen les motos històriques, que a part d'històriques, són velles), aparcar la moto i apalanque a un parc davant de la platja, on ja s'hi estava preparant un senyor dinar.

La seva paella, que estava molt bona, la seva amanida servida en palangana, regat amb la seva garrafa de vi i la seva gasosa. Tot plegat, sota l'ombra dels arbres i en una atmosfera molt tranquila i divertida (aviso que les fotos del final, enganyen).

Després de la paella, dels badalls i del cafè, la gent es va desperdigar una mica entre les dues principals activitats que fa la gent normal quan acaba de dinar i es troba entre la gespa...

i el mar.

Un cop recuperada l'activitat cerebral, va arribar el moment de les proves d'habilitat on s'hi podia apuntar qui volgués, i que no va tenir desperdici (és el que passa quan part de la prova consisteix en empassar-se un got de cervesa).

I vinga a fer finals i semi finals i requetefinals i ara no me'n recordo a qui li tocava (això ho deia el del micro), i ara perdoneu m'he equivocat i li tocava a l'altre, i vinga i el públic animant als participants, i vinga les xurris donant el senyal de sortida amb la bandera, i va arribar un moment en que jo no tenia clar si s'havien d'esquivar les ampolles o passar-hi per sobre.

Al final vam tenir l'honor de pertànyer al grup d'un finalista, el Ferran, i un semifinalista, l'Alexis, que aquí podeu veure en acció. No us perdeu com s'empassava les cerveses com si fossin xupitos, trasca-i-padentro. Admirable.

Poc després ja enfilavem cap a Barcelona. Jo en tren, gaudint de l'espectacle de la pluja sobre les platges del litoral, i el Joanca i companyia en moto, sota el diluvi, que sembla que no els hi va semblar tan bonic.

Madeleine

2008-07-10T16:29:00.013-04:00

Si algú pensava que Bèlgica només ens havia regalat receptes de musclos, els tebeos del Tintín i les cols, s'equivoca. Jacques Brel era belga.

Així que aprofito que m'agrada molt el Jacques Brel, aquesta cançó i les magdalenes del Forn Fortino, per donar la benvinguda al Mariano, que va boig per les magdalenes i avui ha arribat a Madrid per passar el seu mes de vacances.

Madeleine, Jacques Brel
Ce soir j'attends Madeleine
J'ai apporté du lilas
J'en apporte toutes les semaines
Madeleine elle aime bien ça
Ce soir j'attends Madeleine
On prendra le tram trente-trois
Pour manger des frites chez Eugène
Madeleine elle aime tant ça
Madeleine c'est mon Noël
C'est mon Amérique à moi
Même qu'elle est trop bien pour moi
Comme dit son cousin Joël
Ce soir j'attends Madeleine
On ira au cinéma
Je lui dirai des "je t'aime"
Madeleine elle aime tant ça

Elle est tellement jolie
Elle est tellement tout ça
Elle est toute ma vie
Madeleine que j'attends là.

Ce soir j'attends Madeleine
Mais il pleut sur mes lilas
Il pleut comme toutes les semaines
Et Madeleine n'arrive pas
Ce soir j'attends Madeleine
C'est trop tard pour le tram trente-trois
Trop tard pour les frites d'Eugène
Et Madeleine n'arrive pas
Madeleine c'est mon horizon
C'est mon Amérique à moi
Même qu'elle est trop bien pour moi
Comme dit son cousin Gaston
Mais ce soir j'attends Madeleine
Il me reste le cinéma
Je lui dirai des "je t'aime"
Madeleine elle aime tant ça

Elle est tellement jolie
Elle est tellement tout ça
Elle est toute ma vie
Madeleine qui n'arrive pas

Ce soir j'attendais Madeleine
Mais j'ai jeté mes lilas
Je les ai jetés comme toutes les semaines
Madeleine ne viendra pas

Ce soir j'attendais Madeleine
C'est fichu pour le cinéma
Je reste avec mes "je t'aime"
Madeleine ne viendra pas
Madeleine c'est mon espoir
C'est mon Amérique à moi
Sûr qu'elle est trop bien pour moi
Comme dit son cousin Gaspard
Ce soir j'attendais Madeleine
Tiens le dernier tram s'en va
On doit fermer chez Eugène
Madeleine ne viendra pas

Elle est tellement jolie
Elle est tellement tout ça
Elle est toute ma vie
Madeleine qui ne viendra pas

Demain j'attendrai Madeleine
Je rapporterai du lilas
J'en rapporterai toute la semaine
Madeleine elle aimera ça
Demain j'attendrai Madeleine
On prendra le tram trente-trois
Pour manger des frites chez Eugène
Madeleine elle aimera ça
Madeleine c'est mon espoir
C'est mon Amérique à moi
Tant pis si elle est trop bien pour moi
Comme dit son cousin Gaspard
Demain j'attendrai Madeleine
On ira au cinéma
Je lui dirai des "je t'aime"
Madeleine elle aimera ça.

Playas de insomnio

2008-06-29T19:37:00.008-04:00

I si ara resulta que no deixo d'escriure?
I si ara resulta que tinc ganes de seguir?
I si ara resulta que em miro Barcelona d'una altra manera?

Resulti el que resulti, les platges del voltant de Barcelona tenen alguna cosa que m'agrada, tot i no ser maques, ni estar envoltades de natura, ni ser tranquiles ni salvatges. Per no ser, ni tan sols la sorra és sorra de veritat, o, si més no, aquella sorra no ha estat sempre allà.

Tot el contrari, algunes d'aquestes platges estan envoltades de fàbriques, de naus industrials, de polígons, de descampats plens de merda o de barraques, en canvi, són platges on la gent hi va, anxovada en un tren amb un parasol sota un braç i una esterilla a l'altre, i hi passa el dia.

Algú es banya, algú hi pesca, hi ha qui fins i tot hi fa barbacoes... i després enrotlla l'esterilla, plega el parasol, creua les vies per alguna tanca que algú ha trencat, i espera a l'estació a que el tren el torni a Barcelona.

A mi també m'agrada anar-hi, i crec que dedicaré l'estiu a fer fotos per allà, si no em fa vergonya i ningú em trenca la cara.

Landed

2008-06-27T05:43:00.010-04:00

When Toni suggested that I should start a blog to talk about this journey, I thought that wasn't the kind of things I do, that I would be unable to keep writing, that I wouldn't know what to talk about, that I would feel embarrased; a week after the first post I would forget about it.

When I see the pictures that I've been posting and the things that I've been talking about, and I feel myself unable to think about my stay at New York without following the path traced at my diary, it is the best souvenir, and I would even say that Mr. Blogspot made me remember the way I like to write and the way I like to take pictures. Now, what I don't remember is why long time ago I gave up doing both things.

The other souvenir that I take with myself comes from the people that I've known, the people that I already knew and I've recovered, and the people whose existence I knew, though I still didn't knew them personally.

Therefore, I would like to thank Jennie and Paco for treating me like their niece from the very first moment; Patrick, Kristina and Fenton for greeting me like a friend, nevertheless it's been years since we met; Tom because the joked in public of my English, because the invited me to a barbecue —I joked too about that barbecue, but in private–, and for taking me to Pete's Candy Store; Geoff for holding the umbrella and for being thoughtful enough to keep talking to me; Sara for her friendliness and for being like a linguistic oasis for some hours; Harvir for the contagious laughter and the evenings spent watching the hockey at the TV; Albert for coming along when my last walk through Brooklyn, and making me discover his neighbourhood and Sunny's; and, finally, Mariano: He treated me like a sister, he made me discover things that I wouldn't have found by myself, and he's been instrumental for this journey to be a thrilling and enjoyable experience.

(gràcies Miquel)

***
Landed
Quan el Toni em va donar la idea d'obrir un blog per parlar d'aquest viatge, em va semblar que allò no anava amb mi, que seria incapaç de seguir-lo, que no sabria mai què dir, que em faria vergonya i que una setmana després ja m'hauria oblidat d'ell.

Ara, em miro les fotos que hi he anat posant i les coses que he anat explicant i no puc pensar en la meva estada a Nova York sense seguir el fil des del meu diari, és el meu millor souvenir i podria dir que el senyor Blogspot m'ha fet recordar com m'agrada escriure i com m'agrada fer fotos. Ara, el que no recordo és per quin motiu ho vaig deixar de fer fa temps, tant una cosa com l'altra.

L'altre souvenir que m'enduc passa per les persones que he conegut, les que coneixia i he recuperat i les que sabia que existien però que no havia conegut encara.

Així doncs, vull agraïr a la Jennie i al Paco que m'hagin tractat com una neboda des del primer moment, al Patrick, Kristina i Fenton que m'hagin rebut com una amiga tot i els anys que han passat desde que ens vam conèixer, al Tom per burlar-se en públic del meu anglès, convidar-me a una barbacoa (de la que també m'he burlat jo però sempre en privat), i haver-me fet conèixer el Pete's Candy Store, al Geoff per aguantar el paraigües i per preocupar-se de donar-me conversa, a la Sara per la seva simpatia i funció d'oasi lingüístic per unes hores, al Harvir per la seva rialla contagiosa i les tardes de hockey davant la tele, a l'Albert per acompanyar-me en el meu últim passeig per Brooklyn, fer-me descobrir el seu barri i el Sunny's, i finalment al Mariano, que m'ha tractat com una germana, m'ha ensenyat coses que jo mai no hauria trobat per mi mateixa i ha sigut fonamental per fer d'aquest viatge una experiència divertida i emocionant.

Per on anava?

2008-06-23T00:17:00.009-04:00

Avui no us parlaré del que vaig fer ahir, ni abans d'ahir, ni avui.

No us explicaré que vam fer un sopar de comiat a casa, i que vaig fer una paella que em va quedar força resultona, i que vaig haver d'anar fins a Chinatown a la recerca de la sípia perduda.

Tampoc us explicaré que avui he agafat la línia J, elevada, i que he baixat i m'he passejat per un barri llatinoamericà tirant bastant a pobre i deixat de la ma de Déu, o quasi, ja que està ple de locals que veus des del carrer on, a dins, els predicadors prediquen, micròfon en mà, davant de cinc ventiladors i deu feligresos entregats.

No us explicaré, doncs, que m'han convidat a entrar a un quan m'han vist mirar des de fora, i tampoc us explicaré com, mentre jo estava integradeta al culto –aleluia– seient i aixecant-me per no fer el notes, el predicador m'ha assenyalat amb un dit –aleluia– i m'ha dedicat un speech de cinc minuts on m'ha convidat a abrazar a Dios, ha blessado la meva casa, família i finanzas, i m'ha preguntat, davant de la clientela, si quería dar un paso adelante y abrazar a Dios –aleluia– o no. I, és clar, tampoc us explicaré el que he dit jo.

Tampoc us parlaré de la nova visita al Met, aquesta vegada amb el Mariano i per la zona d'art egipci, espectacular i xulo com espectacular i xulo és la terrassa descoberta del museu des d'on tens Central Park als teus peus.

I no, és clar que tampoc us ensenyaré les fotos i els vídeos del passeig d'ahir pel parc, on vam estar mirant a una gent que es troba cada cap de setmana per ballar, alguns amb els peus, i alguns amb els peus enfundats en patins de rodes. Un vídeo? vinga.

La cosa que sí us explicaré, però, és que finalment vaig anar a Roosevelt Island, la famosa illa llarga i estreta que està entre Queens i Manhattan i que no té cap interès. O sí?

D'entrada, per arribar allà tens dues opcions. O en metro, o en telefèric, que és el que vaig agafar jo, mig avorrida mig gris com estava jo aquell dia.

Però no em va durar gaire la grisor, i es que jo no se si es que vaig abrazar a Dios sense saber-ho, però el chute de passejar-se suspesa en l'aire en una cabina on hi caben 125 persones durant tres minuts per sobre de Manhattan i del riu, té la seva gràcia.

Primer, pare esto macagunlaostia, però la cosa em va fer gràcia i vaig tornar-lo a agafar per tornar a Manhattan, i altre cop per la nit, amb el Mariano.

L'illa en qüestió és, històricament, seu d'hospitals de tota mena, d'edificis de vivendes gegants i horrorosos, de descampats desconcertants i fins i tot d'un jardí-hort gestionat per veïns, que enmarquen Manhattan d'una manera increïble (ehem).

Me la vaig recórrer sencera, i no vaig agafar cap dels autobusos vermells que, per 25 cèntims, et passegen de punta a punta, i la veritat és que fa una sensació extranya creuar-te contínuament amb pacients que fan el seu passeig diari, lent i en pijama, davant l'atenta mirada d'una infermera negra, o trobar-te gent pescant o recolzada badant davant del perfil d'edificis gegants de Manhattan. Total, que és una excursió inquietant i xula alhora, que et regala unes vistes espectaculars. Si es que jo ja ho dic, Manhattan des de fora...

Ah! i el trajecte amb el telefèric del dimoni entra amb la targeta de metro normal.

No m'acostumaré mai

2008-06-19T01:07:00.013-04:00

Els dies m'atropellen, se'm tiren a sobre, em demanen pas i m'aparten. Aquí no hi ha temps per perdre, si no ho fas tu ho farà algú altre, això és New York, reina. Maricón el último.

El compte enrrere és ja com una pedra que es despren d'un precipici, no hi ha déu que ho pari, ja estic més allà que aquí. He de fer lloc a la maleta, aviam com enrrotllo això, a allò li puc treure la caixa i ocuparà menys. Això es queda aquí, això ho llenço, encara em queda allò, no se com ho faré.

No m'acostumaré mai a que Manhattan em pegui sustos. No em deixaria mai de sorprendre aixecar el cap, mentre passejo per Red Hook, i trobar-me amb aquesta insolència que em posa les coses al seu lloc. Estas a New York, que no se t'oblidi, i ara, segueix caminant si vols.

T'ho miris des d'on t'ho miris, i sobretot des de fora.

No m'acostumaré mai als petits locals de música en directe, com el d'ahir o el d'avui (gracias Albert!) a la grata sorpresa que m'enduc sempre, quan arribo amb el mapa i cinc minuts després estic ja somrient amb una copa de vi a la ma, esperant que arribi el saxofonista mentre algú m'explica la seva vida.

I no m'acostumaré a que sempre em soni a música celestial, a sortir del local amb un somriure als llavis i les mans a la butxaca, a que el trajecte en metro cap a casa em sembli un poema i els vint dòlars d'entrada una misèria.

No m'acostumaré als vuit milions de persones, a desenes de línies de metro, al local i a l'express, a les propines i als esquirols que hi ha per tot arreu.

No m'acostumaré als bitllets de dòlar, ni als jueus, ni als negres, ni als paquistanesos ni als salvadorenys, tampoc als coreans o als xinesos, als flea market o a les pizzes amb pollastre, ni a la fumera dels carrets de hot dog, ni a la música de les furgonetes de gelats.

No em deixarà mai de sorprendre trobar una botiga d'estampats japonesos, o d'essències índies, o de sabates amb talons impossibles, o de cuines veganes o peruanes. No m'acostumaré mai als parcs deserts o plens de nens jugant a bèisbol.

No em deixaré de mirar les banderetes americanes i els cartells que la gent penja a les finestres de les cases, amb la cara del Barak Obama i vote with hope, ni als anuncis de Viagra de la tele, ni a les samarretes de I LOVE NY, ni als cartells retolats a ma de Coney Island, ni al pa jueu per esmorzar o les sípies xineses per dinar.

Patriotes

2008-06-16T00:58:00.006-04:00

No es que no faci coses, no es que no tingui res a explicar... és que estic mandrosa.

Al post anterior explico com vaig anar a veure al Patrick, i com havia quedat amb ell per sopar a casa seva i conèixer a la família, i així va ser. Al dia següent, doncs, em plantava jo al Soho a les set i pico, després d'haver-me passejat durant el matí pel Jardí Botànic del Bronx.

Les parelles que acaben de tenir un fill trobo que sempre tenen un posat diferent. És com si de cop tot hagués finalment pres sentit per ells, d'un dia per l'altre i gràcies a aquella cosa tan mona i tan petita. Ara ja me'ls miro des de l'altra banda. Ja estan a l'altra banda.

La casa, xula i acollidora, la Kristina encantadora i feliç, el Patrick, feliç com mai i tranquil com sempre, i el petit Fenton, una monada que, mal m'està el dir-ho, es trobava la mar de bé als meus braços (ei, que no ho deia jo, que ho deia sa mare...).

I ahir, doncs vaig passar el matí passejant per una zona que tinc al costat de casa i que es diu Red Hook, una zona industrial de port que em va agradar moltíssim de la que us en parlaré demà, amb les fotos que ara no poso perque no tinc ganes de retocar.

I a les cinc, barbacoa a casa el Tom, un dels amics del Joanca que treballa a l'estudi de Base d'aquí, i que viu a cinc minuts de casa meva. Té una terrassa estupenda i aquell esperit lluitador que només un estatunidenc pot tenir, aquell que els empeny a vèncer l'adversitat i liar-se a fer una barbacoa sota la pluja.

I es que aquí no ens agraden ni els perdedors ni els plans B (va ser la primera cosa que vaig preguntar jo).

No m'extranya que siguin el país que són, i nosaltres siguem el país que som.

Em surt yes quan vull dir sí

2008-06-13T01:15:00.010-04:00

Mira que donava per poc el meu anglès, i ara resulta que parlo spanglish i jo sense saber-ho.

Avui visita a l'estudi del Patrick a Brooklyn (i mireu quines coses més xules fan amb maquinotes velles) i demà visita a la casa seva, al Soho, per conèixer a la seva dona i fill.

Al Patrick el vaig conèixer a Torino, fa set anys. Ell venia molt per allà perque hi tenia (i hi té) molt bons amics, i durant l'any que vaig estar jo vam coincidir unes quantes vegades. Fins i tot vaig anar a la seva boda, i es que tant li agrada estar entre italians que va casar-se allà amb la seva actual ex-dona.

Amb els anys ens hem escrit tres o quatre vegades, i ahir vam quedar i el vaig anar a veure al seu estudi, que està a un quart d'hora a peu de casa.

A vista d'ocell

2008-06-11T23:49:00.024-04:00

Avui tenia dos plans i no he fet ni un ni l'altre. L'un, era agafar una mena de telefèric i anar a Roosvelt Island, una illa rara i llargota que està entre Manhattan i Queens.

Però he arribat a la segona avinguda amb no se què, on s'agafa el bus volante en qüestió, i resulta que l'estan reparant i fins el 19 de juny res de res. Sí, ja se que puc agafar la F (que oju, si és divendres serà express per la via local, eh!) i baixar al bell mig de la illeta, però crec que la vista des d'allà dalt ha de ser espectacular. I es que Manhattan, com és de debò maca, és des de fora de Manhattan.

Total, que no hi ha hagut ni això ni visita al Met, i al final he anat al zoo del Central Park i a fer la visita tardo-nocturna a l'Empire State, que em feia una mica de mandra per allò de l'embotellamenta de personal que hi ha per allà.

El zoo està a la banda est del Central Park, bastant avall, i just des de la piscina del centre et trobes amb els edificis que coronen la cinquena i la sisena avinguda. Una barreja extranya, però xula. A més, és petit, val només 8 dòlars i és xulo de passejar-hi. De fet, sembla més un jardí amb bestioles que un zoo.

Molt d'ocell, alguna foca, algun lleó marí, una tropa de pingüins, i dos pollastrots de Blanes amb qui he estat xerrant davant una gàbia de micos, que m'han explicat el seu viatge entre Canadà i New York i m'han xivat que hi ha una mena d'outlet d'Armani que no em puc perdre de cap manera (o sí).

Per cert, i parlant de pollastrots, qui d'aquí sabia que dos pingüins mascles d'aquest zoo van adoptar espontàniament una cria, i que el seu cuidador va agafar aquesta història i en va fer un conte? eh? qui? eh? no oigo nadaaaa!

I a la tarda, doncs m'he armat de paciència, he agafat la càmera i he anat fins a Manhattan altre cop, a intentar de pujar a l'Empire State sense fer cua, cosa que ja sabia d'entrada que seria impossible.

Però no! cua, el que es diu cua no n'he fet gens ni mica, només que per arribar al mirador de la planta 86 has d'agafar dos ascensors, passar per dues botigues de souvenirs, parar-te davant un croma i que et facin una foto que et donaran (previo pago de 15 dòlars) a la sortida, i això ho has de fer tu i quaranta persones més. Total, que al final per una cosa o per l'altra acabes avorrit d'esperar davant d'un assortit de clauers I LOVE NY i esperar davant d'un ascensorista igual que el Cantinflas.

Però arribar, arribes.
I mires avall, i primer t'agafa algo.

I després dones voltes, i esquives colzes, i abaixes el cap per no aixafar la foto a ningú, i et despentines amb el vent, i intentes trobar casa teva, i esperes que es comenci a fer de nit i veus com cau el sol, i comencen a encendre's els llums dels edificis, i et tornes a sentir una formiga, tot i tenir una ciutat bestial i exagerada als peus.

El meu somni americà

2008-06-10T23:55:00.007-04:00

El va comprar ahir el Mariano, combat els cavallers Farenheit i avui ha tingut una dura batalla contra 99 d'ells (no us sabria dir qui ha guanyat).

Fortune Cookies

2008-06-10T22:59:00.008-04:00

Els meus tiets d'aquí (la Jennie i el Paco) han acomplert el seu somni americà.

En diferent mesura i també de diferent manera, agraeixen als Estats Units les oportunitats que han tingut aquí.

Avui, hem passat el dia junts i m'han portat a casa seva, on hem estat dinant i reconstruïnt la història familiar del Paco, que fa part també de la meva, entre Barcelona, Argentina i Nova York. Hem passat la sobretaula, doncs, lligant caps entre els seus records i el que jo se, i que m'ha explicat ma mare.

Ell és cosí germà de ma mare i va viure a Barcelona només els primers deu anys de la seva vida, a Sants, fins que els seus pares van agafar i van emigrar a Argentina.

Els seus records, doncs, són els d'un nen de deu anys, però jo me'l miro mentre parla i li intento trobar coses que em siguin familiars, ja sigui la forma del nas, el sentit de l'orientament nul que té i que també tinc jo, una mania amb el menjar o la manera de moure les mans... és igual, qualsevol cosa em serveix per pensar: tate! veus? és dels nostres!

Sí, ja se que quasi res de tot això no es porta a la sang, però també m'he cregut el missatge de la Fortune Cookie del sopar, i igual tampoc m'ho hauria de creure, no?

Low battery

2008-06-08T23:03:00.013-04:00

Del fred anormal hem passat a la ola de calor, i es que jo tinc molta sort, i els llocs que visito em regalen espectaculars canvis de temps que donen peu a tothom al meu voltant a dir-me que estem davant d'una cosa extraodinària, que o no havia passat mai, o feia vint anys que no passava.

Una mica per això, una mica perque he tingut feina, una mica perque la inspiració ve i va, aquests dies he estat una mica callada, he fet una merda de fotos i les coses s'han posat lentes, encara que els dies segueixin passant igual de ràpids.

Tot i així, he anat fent cosetes, i alguna d'aquestes cosetes la posarem també a l'apartat de les grates sorpreses, i gratis (o suggested, com vulgueu).

Primera, l'espai d'art contemporani que el Moma té a a Queens, que es diu PS1 i que se suposa que és una mena d'espai menor, amb una entrada de cinc dòlars suggested, que és de dos si ets estudiant, o de cap si portes l'entrada del Moma (o d'un cèntim si tens una mica de jeta).

Jo, que portava l'entrada no perque l'hagués conservat, sinó perque no l'havia llençat, vaig entrar gratis.

L'espai en si era una escola bastant gran i està enmig d'una zona com així industrialo-feota o industrialo-xulota, segons qui ho llegeixi, molt propera a Manhattan. L'han renovada amb molta gràcia mantenint les coses xules, com els terres de fusta, els sostres alts o els soterranis amb les calderes de llenya, on es fan projeccions en un ambient de cova fresca i humida.

I les exposicions, doncs em van encantar, però encantar encantar, encantar de flipar, divertir, impressionar, de quasi us diria que igual hasta hi torno, i hasta pago.

Jo no sabia que tenia tirada per l'art contemporani, però estic convençuda que a qualsevol de vosaltres hauria fet el mateix efecte. Al final, sortia d'una sala somrient i desitjant entrar en una altra, curiosa i mirant amunt i avall com una nena.

Una de les que em va divertir molt, tot i que en versió youtube perd, va ser un projecte d'uns escandinaus que es diu Complain Choir, i que es tracta d'uns tallers on s'apunta qui vol, i entre tots fan una mena de cançó de queixes. Al final fa riure veure com un finlandès, un rus i jo podem tenir els mateixos problemes o beure de les mateixes fonts per rondinar.

Aquí, el de Helsinki.

A partir de juliol comencen les festes nocturnes a deu dòlars, o sigui que si algú té previst passar per aquí, ja sap.

A part del museu, una mica de platja, una mica de mercadillo (on vaig trobar discos del Serrat i del Peret) una mica de passeig intens per l'anomenat Village (quan sigui gran vull tenir un apartament a West Village), una mica de música amb nit de concert de jazz, i una mica d'Indiana Jones al cine (no vaig entendre res).

Bon viatge

2008-06-04T22:50:00.022-04:00

Plou. I avui que plou, jo tenia bitllets per agafar el ferry i anar a Ellis Island, a veure l'Immigration Museum.

El vaixell surt de Battery Park, la zona verda de la punta més punta de Manhattan.

Arribes, fas cua per recollir el tiquet, fas cua per passar la bossa pels rajos X, fas cua per pujar al vaixell, fas cua per buscar lloc per seure, i quan ja no has de fer més cues, t'has d'esperar un quart d'hora a que el capità decideixi salpar.

Primera parada, Liberty Island. Me la salto, gràcies.

Segona parada, Ellis Island.

L'edifici que avui és un museu, era la porta d'entrada de milers d'emigrants que arribaven des de qualsevol punt del món cada dia, fins a un rècord de deu mil persones diàries. De fet, els vaixells arribaven a Manhattan, però un ferry els portava cap aquí per passar els tràmits d'ingrés.

Revisió mèdica, papeleo legal, entrevistes personals, o tests d'inteligència determinaven el destí de milers de persones que volien deixar enrere la misèria dels seus països, guanyar-se la vida i menjar cada dia.

Alguns se'ls negava l'entrada i podia ser per diversos motius. Malaltia, anarquisme o per excés de cupo, quan es va establir el sistema d'acceptar un número màxim d'entrades per país.

Alguns d'aquests, no suportaven la idea de tornar i es suïcidaven tirant-se a l'aigua, i els que aconseguien passar els tràmits, es trobaven com a homes lliures davant de la ciutat plena ja d'edificis gegants, i ens podem imaginar el que deurien pensar tenint en compte que venien del camp i que d'això fa cent cinquanta anys.

Doncs fer el trajecte amb ferry com he fet jo avui, i amb una mica d'imaginació, et pot donar una idea del que van fer milions de persones entre finals del segle divuit i mitjans del dinou. Pujar i baixar de vaixells sense saber què se'n faria d'ells.

L'edifici en si té pinta entre de presó i sanatori, amb una nau principal on la gent feia cua durant hores, dos pisos i sales on es feien les revisions, les entrevistes, es dormia o es menjava.

L'exposició, que m'ha semblat xula, està enfocada a fer-te entendre l'aventura en que s'embarcaven aquestes persones, els diferents orígens de la gent que arribava, com s'instal·laven a la ciutat, com fundaven els seus barris com Chinatown o Little Italy, o com la societat que els rebia es dividia entre els defensors i els detractors.

La visita inclou la projecció d'una peli de vint minuts xulíssima, on pots veure fotos i vídeos de l'època, amb la gent pujant els bultos als vaixells des dels ports europeus, saltant i abraçant-se quan es començava a veure Nova York, o asseguts i esperant avorrits el seu torn a la revisió mèdica.

També hi ha una col·lecció de fotos molt bona, i també un recull de revistes i cartells de teatre, o diaris, o fins i tot col·leccions de vestits i roba de casa que aquesta gent portava a la maleta, que et fan entendre el dia a dia de les diverses comunitats que intentaven refer la seva vida lluny de casa seva.

Tot plegat, el que et ve a dir és que el país d'avui el van construïr aquestes persones, que la història dels Estats Units és aquesta història i tot plegat és un homenatge xulo a cadascuna de les cultures i les llengües que van arribar amb aquella gent.

Trobo que dotze dòlars, ferry i museu, es poden pagar, va.

Herbes pel caldo

2008-06-03T20:36:00.036-04:00

Em fa molta gràcia quan veig un reportatge sobre algú que ha fet un viatge en solitari i per zones deshabitades, i després ensenya imatges que il·lustren aquella solitud que descriu, on el veiem caminant cap a qui sap on, pensant en les seves coses.

M'imagino com ha gravat aquelles fotos i vídeos, plantant la càmera i després passant per davant com si la màquina fos una cosa que està allà posada i allò no anés amb ell. I m'imagino com s'ho mira, no li agrada com queda i ho repeteix, posant la mateixa cara d'estar pensant una cosa profunda del copón.

Avui, faig un homenatge a totes aquestes persones, que tenen l'esperit d'un aventurer i l'ànima d'un cineasta.

Dentro vídeo.

Mentre sortia de casa aquest matí he estat pensant que les coses que més m'agrada fer aquí passen sempre fora de Manhattan, sense gent, sense cues, sense entrades o bitllets a pagar (tret de les xapetes del Met, és clar).

El matí coreà a Queens, l'excursió a Staten Island, el passeig per Prospect Park, el pont de Brooklyn de nit, el matí a Coney Island... i avui, el jardí Botànic de Brooklyn, enganxat a Prospect Park.

Costa cinc dòlars però els dimarts l'entrada és gratis, cosa que és una bona manera de començar una excursió, i una grata sorpresa que et fa passar les portes amb un somriure i molt bona predisposició.

El jardí en qüestió s'allarga per una banda de Prospect Park, i té la mida justa per passejar una bona estona, gran com per sentir-te aïllada dels cotxes i envoltada pels ocells i els insectes, però també prou petit per poder veure'l sencer sense acabar esgotada.

A dins, doncs et trobes tot el que puguis esperar d'un espai com aquell. Jardins de roses que perfumen l'aire mentre els atravesses, racons amb herbes aromàtiques de tot el món, esquirols que s'enfilen, conills que s'amaguen, jardiners que s'ajupen...

...ànecs que es creuen amb tu mentre camines, racons que són un autèntic bosc amb uns arbres alts i tupits que fan tanta ombra que sembla que estiguis a una cova, catifes de gespa on et pots tirar a fer una migdiada, hivernacles encantadors amb diferents hàbitats, com el desèrtic, on fa una calor que no t'aguantes, el tropical, on la humitat t'arriba als pulmons...

...o una mena de jardí japonès amb un mirador de fusta sobre el llac, on t'hi podries estar hores assegut mirant a banda i banda.

En fi, crec que és un dels llocs que més m'han agradat per ara, sobretot també perque el temps acompanyava, amb una calor forta però amb un airet fresquet alhora, que feia que el passeig fos un regal pels peus, pel nas, per la pell i pels ulls.

I així he tornat a casa (dentro vídeo), pensant que igual podria començar a pensar en fer una mena de top ten, on aquest jardí segur que hi seria.

Si vols agafar el metro, agafa el vaixell

2008-06-03T00:50:00.015-04:00

Cada cap de setmana la mateixa murga. Si vols agafar la línia 2, el que has de fer és agafar la A expres per la via local (tot i que segueix essent expres), baixar dues parades més avall i després agafar el shuttle bus que et portarà fins a la parada X des d'on podràs continuar amb el trajecte de la línia 2, però amb el metro de la línia 3 (que com ja saps, els caps de setmana es converteix en local a partir de Y).

I com que el que jo volia agafar era precisament la línia 2 i estava fins al monyo, el que vaig fer va ser buscar de quina línia no se'n parlava a cap dels avisos, i aquesta era la línia 1.

Nova York té cinc barris. Manhattan, Brooklyn, Queens, Bronx i Staten Island, que com el seu propi nom indica, és una island que està a sota Manhattan, i a la qual s'hi arriba a través d'un ferry gratuït que surt del final de la línia 1, South Ferry.

Doncs a South Ferry voy.

Sembla que l'equilibri còsmic una altra vegada es va posar de la meva banda, i es que agafar aquell ferry és una de les experiències xules i gratis de fer aquí, i que, de fet, he repetit aquest vespre (funcionen nit i dia, com també funciona el metro).

Quan vaig arribar a Staten Island vaig sortir del port i vaig agafar el primer autobús que va passar, amb el que vaig fer el trajecte sencer entre abocadors, cases, parcs molt frondosos i alguna mansió, fins a tornar al port de Saint George, on de seguida vaig agafar el vaixell de tornada.

Aquesta vegada també vaig marxar amb la sensació de voler tornar-hi, agafar l'única línia de metro (exterior) que té i fer el trajecte de punta a punta.

Si la nit és com la d'avui, tèbia i clara, l'experiència de tornar al Manhattan il·luminat, és massa.

Save Coney Island, and save Tibidabo!

2008-06-01T22:49:00.027-04:00

No explicar el mateix dia el que faig, té un problema. M'oblido.

Ara se'm barreja l'art contemporani (aquell que fa posar aquella cara al Miquel) amb els rètols fets a ma que omplen el parc de Coney Island (que farien posar aquella cara al Joanca), i ja no se què havia de dir d'un o de l'altre lloc.

El que sí que tinc clar és que el matí al MoMa va estar bé, encara que hem de dir que una no té el cervell preparat per segons quines coses i em vaig acabar parant davant d'un extintor.

La veritat, però, és que al final tant t'agrada veure obres que has vist mil vegades als llibres, com coses d'aquestes modernes que et sorprenen i t'inquieten i no saps perquè.

I amb aquest karma vaig anar, a la nit, a Coney Island, convençuda que em trobaria una mica el rollo del Tibidabo a l'estiu. Famílies, gent jove, ambientillo de parc d'atraccions... no se, aquella cosa una mica màgica i estiuenca, no?

I va, i agafo el metro a les vuit, i va i arribo, i l'entrada em va fer molta gràcia.

Però resulta que Coney Island de nit no és ben bé allò que jo tenia al cap. Resulta que la cosa sordideja una mica, i tot i que és molt divertit de veure totes aquelles atraccions antigues i tronades, aquelles maquinotes velles que griyolen per tot arreu, aquells neons...

...aquell cotó de sucre amb un dit de pols, i aquelles bombetes de colors que es belluguen amb el vent i sembla que no tinguin prou potència per plantar cara al cel negre que que hi cau a sobre, sembla ben bé que ho estiguin deixant morir passant completament d'ell.

Però hi ha gent que intenta tornar-li l'esplendor que va tenir aquell parc durant molts anys, i es dediquen a restaurar els cartells retolats a mà, organitzen espectacles de circ o creen plataformes com «Save Coney Island», i que trobo podriem agermanar amb «Salvem el Tibidabo!».

Perque amb Montjuïc ja arribem tard, oi?

Això ho fa el meu nebot de dos anys (visita al MoMa)

2008-05-30T23:14:00.009-04:00

Avui estic feta pols de cansada, però una entradeta la faig.

El dia d'avui no és que hagi sigut molt intens però ara, a les onze i pico de la nit, me'n adono que ha sigut un dia de contrastos. Que més contrastat no podia ser, vamos.

Al matí, visita al MoMa. Reflexió, introspecció, expressió, cromatisme, equilibri, provocació...

A la nit, visita a Coney Island. Pincho moruno, fum de fregit, moteros, perrito piloto, autoxocs, xiclet, reguetón...

Demà entraré en detalls, però ara me'n vaig a dormir que demà serà un dia intens.

No marxeu gaire lluny.

Rockaway Beach

2008-05-29T23:51:00.015-04:00

Aquest matí he enfilat cap a Rockaway Beach, que pels qui els hi agradi aquesta mena d'anècdotes, és la Rockaway Beach de la cançó Rockaway Beach dels Ramones, que eren de Queens, on està la Rockaway Beach. No se si ha quedat clar.

Doncs per arribar a Rockaway Beach, o com està escrit al metro, Rkwy, has d'anar fins al final de la línia A, que també se li pot dir el quinto pino (Qtpn), passat l'aeroport JFK.

Per sort, aquest era un metro exprés, i el que semblava havia de ser un trajecte d'una hora i pico, al final només ha sigut de tres quarts, vint dels quals per l'estructura elevada de sempre, primer per una zona de pantans amb cases abandonades de fusta, i després amb mar a banda i banda de la via. Maco.

Un cop allà, doncs una mica el panorama que ja s'anava intuïnt. Descampats, magatzems, vent, sorra per tot arreu, cases lletges, gats, escombraries, i sobretot una ma d'espai buit davant del mar que jo no se com a ningú se li ha acudit que allà hi poden fer un Fòrum.

I la Rockaway Beach, és clar, que resulta ser una platja gegantina que s'allarga més de deu parades de metro, amb un fortíssim vent que aprofiten els surfistes, amb gavines grans com albatros i closques de cloïssa grans com plats de postre.

O sigui que poca broma, que Rockaway Beach és molta Rockaway Beach, encara que he marxat pensant que igual avui no era un bon dia, i que potser hi torno i baixo a una altra parada, i m'ho torno a mirar.

I un cop a casa, he remenat la web del TimeOut per aviam si trobava un concertet per Brooklyn, en algun local on pogués prendre algo mentre escoltava música en directe. I n'he trobat un, a tres parades, a Park Slope, un quartet amb un contrabaix, un trombó, un violí, un piano i molta bona fe. I prou.

Al tornar cap al metro, un senyor de 80 anys m'ha convidat a mirar Saturn des del telescopi que havia plantat a la cantonada. I vaya si es veia, petitó i nítid com si l'haguessin tallat amb cúter.

Una de carn humana, al punt

2008-05-29T00:28:00.012-04:00

Jo mirava la cua de gent que tenia davant i provava de calcular. Em tocarà el noi jove i que somriu quan parla? em tocarà la senyora negra, grassa i seca com una mala cosa? (aquí hi han molts que són grassos i secs alhora). I quant deixo? dos? cinc?

I es que ja hi tornavem a ser amb el suggested.

Que sí, que ja se que si no posen un preu ningú pagaria ni un duro, però vint dòlars em sembla massa, o sigui que aquí en tens cinc i que tinguis un bon dia.

Benvinguts al Natural History Museum.

Però no tinc massa a dir, una es queda mirant la reconstrucció d'un dinosaure, s'imagna com es deuria moure, s'imagina com deuria córrer, s'imagina com deuria caçar, s'imagina com cobra vida i devora una d'aquelles vuit classes de 55 cadells d'homo sàpiens que han envaït el museu...

Una s'ho mira i s'ho imagina, i passa l'estona i fins i tot ho desitja, i passa una estona més i ja tria les sales segons el que creu que més pot avorrir a un ramat de nens embogits. I s'apropa al segurata que encara està més avorrit i li pregunta si això és avui o és sempre així. I deixa enrrere el museu pensant que menys mal que només ha pagat cinc dòlars.

I amb tanta bèstia li entra gana i s'asseu a un restaurant a la recerca de la millor hamburguesa. Però no, aquesta tampoc.

Sex and the Biblio

2008-05-27T22:35:00.009-04:00

Els novaiorquesos estan de Sex and the city hasta la coronilla. Les revistes en fan broma, el TimeOut promet, a la seva portada, activitats i coses a fer fora dels circuits de la sèrie, que ara és també peli.

L'altre dia veia el tràiler i vaig reconèixer un munt de coses. Ara serà impossible mirar una peli amb mi, i es que seré la pesada que es passarà l'estona fent allò de «per aquí passava jo! en aquest parc feia picnic! haha! això és el bar del nosequè!»

Una plom, vaja.

Començo, doncs, amb la primera, i es que mirant el tràiler que us deia ja em vaig trobar amb la meva biblioteca de capçalera, i tot i que jo ni vaig vestida així ni assajo, faig molta més patxoca.

On vas a parar.

Sandàlies

2008-05-26T22:43:00.013-04:00

Finalment, avui, he pogut treure la pols a les sandàlies d'estiu que portava a la maleta i que fins ara no havien vist la llum.

I pel que he vist avui, també mitja població ha fet el canvi d'armari, i es que avui era el Memorial Day, una mena de dia d'homenatge als soldats caiguts, que la gent celebra fent pícnics als parcs.

Jo em pensava que això voldria dir que es notaria una mica de recolliment a Manhattan, amb aquesta afició que tenen aquí a la bandereta i a les coses sentides.

Però pel que vist, el Memorial Day serveix per dues coses per sobre de tot.

Una, aprofitar que els aborígens no hi són per fer obres de manteniment del metro i fer-me tornar boja canviant horaris i trajectes.

I dues, per comprar, i es que per molt Memorial Day que sigui, aquí no tanca ni cristo. Sembla que una cosa no treu l'altra.

See you soon!

2008-05-26T17:26:00.002-04:00

Xaperos

2008-05-25T15:13:00.017-04:00

L'entrada del Metropolitan té un preu, es veu a la taquilla. Vint dòlars l'adult, quinze els jubilats i deu els estudiants.

El que també diu la taula de preus, tot i que en més petit, és que aquell és un preu «suggested», que a la pràctica ve a ser que tu pagues el que vols, però abans has de passar per taquilla, deixar anar o el suggested o el que vulguis, i ells et donen una xapeta que cada dia és d'un color.

La qüestió, doncs, és la xapeta.

El Mariano, que és més d'allà que d'aquí i ha visitat el Met unes quantes vegades en els últims deu anys, té una col·lecció de xapetes de tots els colors possibles, i es que el Mariano és un rato llarg, tot i ser merengue (no es pot tenir tot a la vida).

Així que... perquè fer cua, passar un mal rato davant la mirada gèlida de la taquillera quan li dones un dòlar, podent entrar directament amb la teva xapeta de rigor?

Doncs així vaig aparèixer jo ahir al Met, a un extrem est del Central Park, amb la meva bosseta de xapes i una mica nerviosa per allò de saltar-me les normes, però decidida a fer-ho.

La qüestió és passejar-te pel hall dos minuts i veure de quin color porta la xapeta la gent avui, sortir un momentet de res, buscar la xapeta que toca i plantar-te-la a la solapa amb classe.

El problema és si ets una mica així, i comences a dubtar de si aquell morat és el morat més tirant a violeta o és aquell vermellós, si tira més a lila (que el tens a la ma dreta) o és més tipo el blavós alilat (que tens a l'esquerra) i que es veu morat segons com li pega la llum. Al final, et trobes perdut en un mar de dubtes i mataries per un pantonero.

Com sol passar, però, ningú li fot ni cas a la xapa i només que et vegin fent el gest d'estar-te posant algo a la solapa ja et deixen passar. I així vaig atravessar les portes, sentint-me com quan l'Atreyu passa por las puertas de no de donde a la Historia Interminable.

A dins, doncs el que un s'espera i més, i ara que m'he passat al lado oscuro, em moro de ganes de tornar-hi, un matí d'aquests :)

McHarlem

2008-05-25T14:57:00.013-04:00

Vaig estar a Harlem l'altre dia.

Segons la guia, el carrer 125 seria l'artèria principal per on fan vida al sud del barri, que seria la part alta del Central Park, així que vaig baixar a la mateixa 125 amb el metro, i vaig passejar amunt i avall, vaig entrar pels carrers i el seu munt d'esglésies, més aviat petites totes.

L'ambient, però, em va semblar molt trist.

Després de veure la vida del barri coreà, del paqui, del grec (ahir), on sembla haver moltes ganes de mantenir les tradicions, de fer que tot plegat s'assembli una mica als seus llocs d'orígen, es nota un contrast molt fort i passejar per Harlem fa una mica de pena. Oju, dic l'altre dia i durant dues hores.

El carrer 125 és una mena d'avinguda plena de botigues de todo a cien (centavos!), fastfood, i botigues tristes. Per les voreres, aquells de sempre que no tenen res a fotre en tot el dia, iaios fets pols que vaguen dements i mal atesos, adolescents embarassades, grupets de nens amb sobrepès devorant bosses de patates fregides del McDonalds o ionquis en fase terminal que sembla que s'hagin de trencar si els trepitges.

Total, que vaig tenir la sensació de que estaven tots desubicats, deixats de la ma de déu, com si sabessin del cert que són novaiorquesos de segona classe, i s'haguessin apres el paper al dedillo. Fins i tot vaig topar amb una noia que discutia amb una altra per telèfon, amb una conversa de peli que no em vaig voler perdre i que vaig seguir mentre dissimulava mirant un aparador al seu costat. Anava una mica així i va durar cinc minuts, aviam si pilleu la idea:

Te voy a kick your ass. Si, tu vas a ver lo que es que yo te kick your ass. Te voy a kick el ass y voy a ser yo quien te kick your ass. Tu no sabes con quien hablas, y te voy a tener que kick your ass y tu vas a ver como yo te kick your ass...

A grito pelao.

Poc després, mentre reflexionava sobre el que acabava de sentir i provava d'adaptar-ho a la llengua catalana, vaig agafar un bus que baixava cap a Central Park, passant per la zona de Harlem que es coneix com «el Barrio», i que seria el Harlem hispano, on, aquí sí, explota el color i la vida.

Després d'una estona de bus, doncs, vaig baixar a una parada a boleo i vaig anar a petar davant d'un lloc clàssic on menjar hamburgueses, el Lexington Candy Shop, i com que ja tenia mono de hincarle el canino a una de bona i encara em resisteixo al Menú Indiana Jones del Burger King, vaig triar de la carta el que em va semblar claríssimament una clàssica hamburguesa a la jardinera (Garden Burger, deia allà) i que va resultar ser una hamburguesa per vegetarians, feta amb soja i aquesta mena de coses que no haurien de ser legals (però que estava bona).

Ja a casa, amb el Mariano vam anar a veure el pont de Brooklyn de nit on feien projeccions de pelis dintre de les activitats del 125è aniversari.

I va ser tan gran la impressió que vaig tenir que no la puc explicar. Mai he vist un paisatge com aquell, no s'assembla a cap emoció que hagi tingut mai davant una ciutat. Crec que no té cura. Se'm va obrir el cervell i va aparèixer un neó que deia «t'ho creus ara que això és New York o no?»

I aquí dalt i baix hi teniu el que més s'assembla al que veiem nosaltres, gràcies a la càmera i al savoir faire del Dani i l'Anna, que per cert, bon viatge!

Local i Express

2008-05-23T01:01:00.014-04:00

El plan d'avui era passejar per Queens, i vista l'extensió que ocupa, passar-hi el dia sencer, a partir d'una parada qualsevol de la línia G del metro.

Però avui he mirat la guia, i hi he trobat una cosa que m'ha agradat, que era anar fins a la parada de Times Square, i allà agafar la línia 7, on comença, fins a Flushing Main Street, on acaba.

I calla que aquesta Lonely Planet no tingui gràcia, perque el trajecte ha sigut molt xulo i una vegada més amb un metro elevat sobre una estructura de vigues de ferro, des d'on m'he estat mirant Queens, el fotimer de casetes baixes totes diferents, els magatzems, alguns carrers principals plens de bars, bugaderies, quioscos... I aquella llum extranya que tenen els carrers per on passa el metro elevat, amb el catacroc-catacroc dels vagons que ressona moltíssim i amb aquella barreja de sol i d'ombra durant tot el dia.

Però jo al metro de Nova York encara no li tinc la mida agafada, massa gran, masses línies que passen per la mateixa via, això sí... el que és massa és això dels Local i els Express (un local para a tot arreu i un express no) i es que Nova York és molt gran, i les distàncies són molt llargues, i passar-se quaranta minuts de trajecte és la cosa més normal del món, i és per això que potser la gent porta sempre una beguda, i és per això que potser sempre tens algú que s'avorreix i s'adorm.

Total, que Queens, segons diu la guia, és el barri del món on més cultures diferents hi conviuen, i a primera vista (de metro) es veu molt clar.

Després de quaranta minuts de trajecte, doncs, arribo a l'última parada, i sense saber on havia anat a parar, surto del metro i em trobo aquí:

Una castanya més al canto, i es que la sortida del metro es troba a la cruïlla de dos carrers plens atiborrats de botigues i restaurantets i tot el que et puguis imaginar que pot necessitar un xinès (qui diu xinès diu coreà, a partir d'ara :)) durant un dia de la seva vida, i es que aquesta és la zona on hi conviuen xinesos, vietnamites, coreans... el que vindria a ser un Chinatown sense turistes, ple de color, i zero souvenirs.

O sigui que passejar-me per allà ha sigut maco, perque és ben bé una concentració de botigues de tot tipus i de coses que ni et podries arribar a imaginar. Forns xinesos, joieries xineses, llibreries xineses, farmàcies...

He entrat a un munt de peixateries, fruiteries i totes les botigues de menjar que he trobat, on tot de iaiones xineses buscaven la oferta com qualsevol altra, i on he vist bèsties vives que no es que belluguessin, es que et donaven conversa.

Peixeres amb gambes!
Cloïsses grans com un puny!
Què són aquelles coses que es mouen dins d'aquelles dues galledes blaves?

I com que tot plegat m'ha fet agafar gana, he entrat a una llibreria i m'he comprat el que em semblava que igual m'aniria bé per dinar, per seixanta cèntims de dòlar.

I apa, torna a posar-te a caminar i tria on vols dinar, cosa que no és gens fàcil. Potser aquí que menges sushi? Potser allà que menjes tallarines thai? Potser el iaio aquell que fregeix gambes? Potser al garito aquest on menges al carrer i de peu?

Tres hores després agafava el metro per tornar, i com que anava pleníssim i no tenia cap pressa he baixat a mig trajecte, a Jackson Hts, on m'he trobat el mateix que acabava de veure, amb les seves botigues de roba, de menjar, de mòbils, de fruites, amb el mateix follón de gent i de colors... però en versió indio-paquistanesa :)

A fer el newyorker, vinga

2008-05-22T00:14:00.003-04:00

Aquest matí he hagut d'esmorzar a Manhattan, i sense adonar-me, i espantant-me una mica quan me n'he adonat, estava esmorzant com un newyorker i no se si m'ha fet gràcia o m'ha fet por!

On s'ha vist esmorzar un bocata de pollastre bbq style (que ja sabeu que a Brooklyn no ens agraden) i una pepsi diet, recolzada alegrement a una estació de metro?

I què vindrà després? prendre mig litre de cafè asseguda a un vagó? beure aigua amb gust a vainilla (i no és broma)? o el que és pitjor... fer footing al Central Park?

Punt i a part

2008-05-22T00:09:00.001-04:00

És impossible reprendre el blog de la mateixa manera a com el vaig deixar. No miro amb els mateixos ulls, no sóc la mateixa. O sigui que no segueixo amb el blog, sinó que en començo un de nou que està just a sobre del que vaig fer fins a la setmana passada.

I es que la meva amiga ha canviat. I si ella canvia, jo canvio amb ella.

Avui no he fet res

2008-05-15T23:36:00.003-04:00

Tu ets més de Jets o de Sharks?

2008-05-14T20:48:00.031-04:00

D'entrada, a un li cauen més simpàtics els Sharks, però oju, no ens enganyem, nosaltres som per força més Jets!

En fi... que el plan d'avui era tirar avall amb la línia F i passar una estona al cementiri de Green-Wood i així ha sigut, sota un sol que castigava una mica, però també amb un airet fresc que donava alguna treva.

Un cementiri que ocupa una gran extensió, al mapa sembla igual que Prospect Park, enmig d'una zona que recorda a alguna perifèria d'alguna ciutat, amb grans avingudes, magatzems de pneumàtics, un Dunkin Donuts drive in, supermercats i cases baixes amb la seva bandereta. Poc bar, poca botiga, algun deli (colmado).

A dins del cementiri, poca gent (segons com es miri, al fulletó diu que erem uns 560.000). I a caminar.

Fundat el 1833, s'escampa per unes esplanades i turonets de gespa, amb molt d'espai, molts arbres i poc mausuleu estrafolari.

Potser és que el de Montjuïc ens té molt ben acostumats, però hi ha poca activitat artística i poca ànsia de notorietat, i es que res com els mausuleus gitanos amb escultures de marbre a tamany natural que es poden trobar a Montjuïc. Deu ser que això va a modes, i es veu que fa cent anys, aquí, es portava la cosa sòbria, encara que també pot ser que m'hagi saltat jo algunes zones concretes, i es que tampoc ho he vist tot, és clar.

En general doncs, ha sigut una passejada plàcida i poc més, on m'he pogut encantar llegint els cognoms, els anys, alguna foto i algunes zones curioses com les dedicades als caiguts en guerra de batalles diverses.

Però, ai carai, avui m'havia posat jo les bambes vermelles, i es que avui m'he vestit de Jet o de Shark i jo sense saber-ho.

I així hem tancat la visita, les meves bambes i jo. I ja tornem a estar al metro F, que m'ha donat la gran alegria de fer el trajecte sencer per l'exterior. M'encanten aquestes línies de metro que de tant en tant surten a fora, com la vermella de Barcelona.

Aquest, el trajecte el fa també elevat uns vint metres, per sobre una estructura de ferro des d'on no pots fer altra cosa que mirar i xafardejar pels terrats tota l'estona, per una zona de magatzems i cases amuntegades, amb una pinta destartalada, decadent.

I per fi, arribo.

La sorpresa amb Coney Island ha sigut doble. Per una banda, el parc està situat també en una zona destartalada, com si enmig de la zona més trista de Bellvitge hi plantessis un parc d'atraccions rovellat i que grinyola per tot arreu, i dins el parc, a sobre, hi plantessis un pàrquing d'autobusos escolars i un cotxe incendiat. Ale, passa algo?

I, és clar, això comporta una altra sorpresa, i es aquesta destartalamenta general que li dóna una solera tremenda.

Trobes xiringos rovellats i ronyosos on serveixen hot dogs i pollastre fregit igualment rovellat i ronyós, i també aquella fauna que hi passa l'estiu i l'hivern allà, cervesa en ma, morenos de fotre res en tot el dia, que igual li arreglen la cadena a un ciclista com li canvien el barril de cervesa a un bar.

O sigui que amb allò de «donde fueres...» m'he trincat un plat de pollastre i patates fregides i m'he assegut a una taula, a observar al personal i a fer alguna foto.

I després, a passejar-me per la platja del davant, i per la passarel·la de fusta on hi pesquen, sobretot, latinos i xinesos.

Total, que tot i que moltes atraccions estaven tancades i només estaven obertes les de menjar, l'espai promet moltíssim i em moro de ganes de que per fi comenci la calor i poder tornar-hi de nit, i de dia una altra vegada, i viure el parc com es mereix: pujant al tren de la bruixa, que de dia se li veien tots els pedaços i rematxos varis, pujar al ciclone (això ja ho veurem), jugar al «Shoot the Freak» (on has de disparar a un paio disfressat que s'amaga i es riu de tu) i menjar cotó de sucre i hot dogs fins que m'exploti el fetge.

The dog is black and white

2008-05-13T22:18:00.010-04:00

Sembla que porto un parell de dies poc fotona. I poc escriptona. Un altre cop l'ordre còsmic? O es que m'estic avorrint i estic començant a caure a la rutina?

Faré un homenatge a la meva iaia Olímpia i us respondré:
I una guinya per tu!

El que passa és que faig una altra mena de coses...

Dies enrrere vaig veure que a la biblioteca d'aquí fan sessions gratis de conversa en anglès, amb voluntaris i sense necessitat d'inscripció ni de res.

Com sempre, i com em dicten les potser massa estrictes normes del pudor que controlen la meva existència, vaig pensar que seria divertit participar, al mateix temps que pensava que ni borratxa aniria jo a una cosa així.

Per sort, aquestes estrictes normes venen en pack 2x1, que a la pràctica vol dir "no hi participo, però vull veure com altres ho fan", una mica a la voyeur, vaja.

O sigui que a les 4 m'asseia jo a una taula, com si res, treia el meu llibre del senyor Beck que m'està fent la vida impossible i començava a fer veure que llegia amb un ull, mentre amb l'altre controlava els moviments de la biblioteca en hora punta, que vol dir crits de nens, mòbils d'adolescents i berenars de nens i adolescents que omplen de molles totes les taules.

I així, amb les propietats camaleòniques que m'aporta també les estrictes normes, etc (3x1!) vaig veure com es formava un grup de dos i una voluntària que es saludaven i començaven a parlar del que havien fet durant el dia. Vista l'heterogènia del grup (un noi jove, una asiàtica gran, i una senyora que semblava la Hillary, molt de moda últimament) no em van quedar dubtes: allò era el grup de conversa.

M'ho vaig pensar durant cinc minuts, vaig decidir que sí i que no mil vegades durant aquells cinc minuts i quan ja tenia decidit que me'n anava a casa, ja estava plantada davant d'ells amb el meu anglès d'espia rus dient: hola, puc unir-me al grup?

I tant!

Així doncs, orgullosa de mi mateixa per haver sigut capaç, per una vegada, de vèncer la vergonya que m'impedeix sovint de fer algo que em ve de gust fer, em van presentar als meus companys de conversa. Un, el Luis, un colombià d'uns trenta anys que no té ni papa d'anglès tot i portar quatre mesos aquí, i l'altra, de nom impronunciable, una coreana d'uns seixanta que parla millor i que no perd ocasió d'explicar passatges de la seva vida, i quan parlo de passatges, parlo de factures de la llum, d'encontronazos amb funcionaris de correus i de veïns que fan soroll a les nits. I així vam passar dues hores, i la setmana que ve hi torno. Ole.

Avui ha fet sol, i sembla que demà en farà més, i demà serà un dia xulo i ple de fotos, i es que el plan és anar a veure el cementiri de Green Wood, no gaire lluny d'aquí, i després a Coney Island, a veure el parc d'atraccions i a tirar-me a la platja, on faré un picnic amb coberts de plàstic i Tupperware.

I a propòsit de coberts. Cap amunt o cap avall? A casa no ens posem d'acord.

On the town, 1949

2008-05-12T00:04:00.004-04:00

Dedicat al senyor Scrooge.

This is New York

2008-05-11T18:03:00.017-04:00

És un consol veure que aquí també passa. Que vas a veure una mena d'exposició que té bona pinta, que tens previst t'ocupi el matí sencer, i que va i al final, en vint minuts te l'has patejat sencera.

Però semblava xula, o igual és que jo he tingut mal ull i estava cantat que no valdria un pito. La qüestió és que Brooklyn Designs semblava que havia de ser una mostra de productes de disseny industrial parits a Brooklyn i exposats en espais de la vella zona portuària.

En la meva modesta opinió, ha sigut un trunyo avorrit en un marco incomparable.

Però no hay mal que por bien no venga, i m'he passejat per la zona. Velles fàbriques reutilitzades, perque sembla que aquí tiren més per reutilitzar les zones industrials i no tant per enderrocar, i on he trobat una llibreria molt xula on m'he comprat el hitazo de l'any, i que al pagar-lo amb targeta, m'ha revelat uns orígens familiars que jo no coneixia.

O sigui que tampoc em queixo del dia d'avui, del passeig que m'he fet des de casa, passant pel barri Brooklyn Heighs, a l'hora en que les terrasses estaven plenes de pijots esmorzant ous remenats i sandvitxos, per passar després pel tram final del passeig Brooklyn Heighs Promenade, que et regala aquest panorama.

I després, una altra estoneta tirada al parc que hi ha ben bé entre els dos ponts, l'Empire Fulton Ferry State Park, on m'he quedat una bona estona llegint el llibre que m'acabava de comprar.

Però m'he cansat aviat del vent i he enfilat cap a casa a peu, i he decidit, mentre em quedava mirant com era l'hora del passeig del gos per aquestes contrades...

...que aquesta nit sortiré a sopar alguna cosa tailandesa, i qui diu tailandesa diu xinesa, i qui diu xinesa diu japonesa, i qui diu japonesa diu del Priorat, perque resulta que el Priorat té un lloc destacat a l'aparador d'una botiga del carrer Smith, una de vins que opta per exposar, com a gran cosa, pedres de l'orígen dels vins que ven.

I jo, aquesta de Campo de Borja me l'imagino més incrustada al cap d'una cabra, oi?

Fotos a l'aire

2008-05-10T22:49:00.009-04:00

Avui he sortit de casa aviat, amb ganes de passejar-me una vegada més pels mercats de trastos, i potser conèixer algun de nou.

El que esperava que fos espectacular ha resultat ser poca cosa, el Hell's Kitchen Flea Market, de la nosequina entre la novena i desena avinguda. És possible que fos per l'hora, potser dos quarts d'onze no és el seu millor moment, no ho se, però el que estava a tope mitja hora després era el Garage, el mateix que vaig anar a veure l'altre dia.

M'hi he passejat i m'he parat, com sempre, a les parades de fotos antigues. Hi ha una que té una muntanya de fotos d'accidents de cotxe, de sembla del voltant dels anys cinquanta. Quines coses de vendre, oi? i quines coses de comprar.

Després he seguit caminant sense rumb i sense obrir la guia, i això vol dir que no se molt bé per on he passat.

Mirant ara el mapa, em sembla que he baixat per Chelsea i fins a Battery Park, o sigui, per dir-ho d'una manera clara: per la zona Llobregat/mar, fins arribar al parc d'on surten els ferries que porten al personal cap a l'estàtua de la Llibertat, que es veu maca maca des d'on estava jo (haureu d'ampliar la imatge, és el pitorret de l'esquerra).

He baixat una bona estona, doncs, passant a vegades trams davant del riu Hudson, on la gent fa footing i porta el gos/fill a passejar al mateix temps, i es que sí, les dones fan footing empenyent el carret del nen, i visca l'alliberament de la dona.

Baixant baixant he passat per barris també vius i també plens de botigues i casetes baixes, amb un toc més industrial, de port, algunes zones...

amb un toc més de barri gay altres, fins que m'he saltat algun tram amb un parell de parades de bus i he començat a veure edificis alts, cosa que vol dir que estava entrant a la zona financera, a la zona dels edificis gegants, i a la zona del World Trade Center.

I me l'he trobat de cara, al girar una cantonada quan estava completament perduda, i com sempre passa amb aquestes coses, ni és com t'ho imagines ni et fa la impressió que t'esperes, i tampoc t'esperes de trobar el que et trobes.

D'entrada, turistes. I fa una mica de verguenza ajena veure'n fent fotos com a bojos davant dels vigilants, o dels obrers que hi ha, de gent que viu aquí, i vinga a fer fotos i ara poso el nen davant, i ara posa't tu i et faig la foto jo, i ara em poso jo i em fas la foto tu...

Però et poses a pensar i dius: a què coi estan fent fotos? doncs estan fent fotos al buit, al cel, als núvols. Fan fotos a unes torres que no hi són. I són els altres edificis del voltant els que defineixen aquell buit, i és llavors quan t'impressiona imaginar l'espai que han deixat lliure, sobretot cap amunt.

Ja a casa, estava jo al llit escrivint aquest post i he sentit les primeres notes de la música d'Indiana Jones, i he sortit en estampida de l'habitació, derrapant a una corva (és l'efecte parquet-mitjons), i amb el Harvir ens hem posat còmodes al sofà a veure la primera, la de l'arca, vaja :)

I es que el 22 estrenen l'última, i ja se a quin cine aniré a veure-la. Al del meu barri, on sinó?

Plou

2008-05-09T21:01:00.005-04:00

Avui no ha sigut un dia gaire intens. Potser és una mena d'equilibri còsmic per compensar el dia d'ahir, que em va divertir molt.

A més, plou, i veig que plou també a Barcelona, i m'imagino el senyor del vaixell que se suposa que ens ha de portar aigua dient algo tipo: bueno, que? tiro o no, que no tengo todo el día.

Total, que plou, i jo m'he despertat amb una son tremenda, i així he passat tot el dia de pluja, arrossegant el cos primer per la biblioteca d'aquí, i després entre casa i un passeig sota la pluja que he fet cap a les set, amb un paraigües que ningú sap de qui és i això vol dir que forma part de les antigualles que s'acumulen en aquesta casa, de qui sap quin llogater que qui sap quan va estar vivint aquí, qui sap durant quant de temps.

Poca cosa a explicar, doncs, tret de que avui el Harvir, l'altre noi que viu aquí i que quasi no veig perque no coincidim gaire amb els horaris, m'ha dit amablement si volia tastar una beguda que havia preparat amb una ampolla de Cavernet Savignon francès.

Ah pos si! –li he dit jo– i va i em treu una gerra de la nevera i em serveix un got del que em sembla sangria, i que, efectivament, ho resulta ser.

Que un metge de medicina interna, canadencopaquistanès, prepari una sangria amb vi francès i li serveixi un got a una catalana i a un madrilenyo sense saber què està fent, té gràcia. Que resulti la sangria més bona que he tastat mai, també.

A Brooklyn tenim manies

2008-05-08T22:35:00.021-04:00

Ahir pintava que avui estaria núvol i així ha sigut. I ahir pintava que no tindria ganes d'anar massa lluny i així ha sigut també. Sembla que aquí, els homes/dones del temps tenen molta vista amb les previsions. I jo també.

Ahir fullejava la guia i em va venir de gust passejar-me pels barris de Brooklyn, i començar pel que tinc més a la vora: Park Slope.

La idea, com sempre i per començar, era anar-hi a peu, arribar fins a Prospect Park i allà entrar al jardí botànic o al zoo, i acabar per passar una estona a la Brooklyn Public Library, que està a una de les cantonades.

Però per sort el Mariano em va aconsellar agafar algun bus encara que fos per estalviar-me unes illes de cases, i menys mal que li vaig fer cas, i es que hauria de començar a entendre que això no és Barcelona, i que si el meu carrer és un normalet i petit i resulta que té més de mil números, és que alguna cosa de diferent té de Barcelona, no?

Així que davant de casa mateix he agafat el B71, que passa puntual com un rellotge segons l'horari de la parada, i he baixat un quart d'hora més tard després d'haver atravessat una zona industrial maca de veure (des de l'autobús, és clar), on es barregen edificis de pisos barats amb solars i algun desguaç de cotxes. Deu minuts després, a la cinquena avinguda (de Park Slope, s'entén) he decidit baixar a aquesta parada i començar el passeig fent una foto.

Ja a Park Slope, doncs, el panorama canvia moltíssim. És un altre barri com el meu, de carrers amb arbres i ple de botigues petites, amb una vida molt alegre i el carrer ple de mares amb nens, iaios que arreglen el món asseguts en cadires de càmping i voluntaris de Greenpeace que demanen firmes per salvar balenes.

En una d'aquestes botigues xules, una botiga tronada de trastos vells, he trobat una vella maleta plena de fotos a mig dòlar cada una, i allà he fet la meva única compra del dia.

I he seguit caminant, que només portava una hora fora de casa i encara em quedaven forces (no sabia què m'esperava), i passejant entre colmados i xiringos d'slices de pizza he arribat a Prospect Park, que inocentment creia que seria una mena de parc menor per portar a passejar el gos i fer una mica de footing.

En canvi, una altra castanya visual al canto, i a través d'un túnel amb bancs de fusta a dins, he entrat a questa mena de pulmó verd, humit, silenciós i magnífic.

Passejar per Prospect Park és una cosa bàrbara. Hi han uns espais enormes d'arbres, de gespa, de bosc, de troncs, de tot. Pots seguir cinc o sis camins marcats segons el que tinguis ganes de veure o de fer: carrils bici, senders amagats, pasarel·les de fusta que farien les delícies d'un boletaire, i fins i tot pots pescar en un llac gegant, ple d'oques grans com aligàtors. També pots decidir de creuar-te amb mares que passegen el fill, nannies negres que passegen els fills dels blancs, o decidir no voler veure a ningú.

Només us dic que en els primers cinc minuts ja m'havia creuat amb cinc esquirols que es mouen a ritme de Buster Keaton, una dotzena de diferents tipus d'ocells i otro tanto d'insectes, llargs i prims uns, gordotes i negres altres, amb potes ales i de dos a vuitanta-sis ulls. I sense treure'm les mans de la butxaca.

Una hora i mitja més tard arribava a l'altra banda, un pelet cansada, i he decidit donar una volta pel barri que l'envolta, que m'ha semblat un exemple xulo de barri popular i molt viu, poblat per negres i llatins.

Aquí també hi ha botigues, com a Carroll Gardens, però amb la gràcia, el desordre i el color que aporta el modus operandi dels països càlids. És xula la barreja de posar una botiga de perruques al costat d'una de mòbils, que alhora està al costat d'un sabater que comparteix paret amb un rellotger. Davant, una dependenta de la botiga de fruites xerra, recolzada al marc de la porta, amb la dependenta de la botiga de teixits del costat, que es del mismo pueblo de la madre de Carmen Rigalt, per que us feu una idea.

Quan he tornat enrrere he tornat a atravessar el parc per un altre camí (hagués sigut impossible trobar el mateix), i he acabat a la biblioteca de Brooklyn, on m'ha semblat de justícia treure'm les sabates mentre llegia unes quantes pàgines del llibre del cole que porto amb mi a tot arreu.

En un descans, mentre badava mirava al meu voltant, a les parets i a la gent que compartia taula amb mi, he pensat que avui he après una cosa.

A Brooklyn no ens agraden les barbacoes.

No en fem, no van amb nosaltres, les detestem i detestem a qui en fa. No en volem, vaja, ni als parcs...

...ni a les biblioteques.

Post dedicat als customers

2008-05-07T23:05:00.015-04:00

De tot el fotimer de coses que se suposa que he de visitar, la que em ve veritablement de gust és Central Park.

Me'l miro al mapa i em sembla increïble que enmig de Manhattan hi hagi un espai com aquell, m'ho mirava amb el Google Earth i em feia gràcia reconèixer la forma de ventall dels camps de baseball, o sigui que ahir a la nit, quan vaig haver entregat el treball, vaig decidir que avui començaria el següent (és el que passa quan entregues amb retard) sobre la gespa del Central Park. De fet, la veritat veritat bona, és que vaig pensar en anar a Central Park mentre pensava també que m'hauria de procurar uns penjadors per l'armari, on no hi ha ni un.

Eren tipo les deu quan he sortit de casa, sense jaqueta i amb el llibre de l'Ulrich Beck a la bossa, que pinta diver diver (és el que tenen les lectures obligatòries) i m'he trobat un camió de mudances que m'ha fet una mica de gràcia pel xistet de cine, la suficient per treure la càmera i fer-ne una foto, suposo.

Deu ser aquesta de dalt o aquesta de baix, una mostra de l'humor americà? novaiorquès? carrollgardenenc potser? deu ser veritat allò de «l'humor català» que sembla que ens ho diem nosaltres a nosaltres perque és a nosaltres a qui fa gràcia?

Amb aquest pensament he seguint caminant cap al metro (quines coses de pensar també), però m'he topat amb un contenidor de les escombraries que m'ha salvat la vida i m'ha fet gràcia també (quina tonteria portava jo aquest matí).

Tachan!! Jo també estimo als vostres customers, sobretot els que em deixen aquest tresor a la porta de casa! que visquin les tintoreries! que visquin les bugaderies xineses! per les quals jo no tinc altra cosa que paraules boniques, i es que són professionals fins a un punt que no m'extranya que EEUU sigui el país que és.

Oju, que els hi vaig portar un jersei que tenia tres llànties de salsa dels spaghetti i un cop rentat i assecat, tu, les llànties estan al mateix lloc! es que no s'han mogut ni un milímetre!! i mira que jo m'ho remiro i m'ho remiro, i penso que no pot ser, que hi deu haver tongo, que potser les han posat elles després... i no! són les mateixes d'abans! les meves!

En fi, que gràcies als customers les meves dues samarretes i la meva camisa pengen com déu mana de la barra d'un armari empotrat.

Ja al metro, he sortit a la parada de Rockefeller Center, i sense buscar-lo, me l'he trobat allà, posat, amb la seva escultura daurada i el seu bar, i els seus turistes, i el seu mural de Sert i sense el mural de Diego Rivera. Fixa't tu, estic a Rockefeller Center.

Ta bé.
A-ha.
Bueno.
I aquí baix deu haver la pista de gel a l'hivern.
Ta bé.
Rockefeller del senyor Rockefeller deu ser.
Ah mira, i es puja.
Potser un altre dia.
Bueno, pos vist està.
Ara hauria d'anar tirant.

I he seguit tirant i he arribat al parc, i m'hi he tirat el matí, però sóc incapaç de dir-ne res perque tinc la sensació d'haver vist un dos per cent del que és allò, i el nas em diu que el Parc de la Ciutadella seria definit a qualsevol guia com un «encantador raconet» del Central Park.

He vist ocells, he vist esquirols, he vist cebes que algun jardiner llestet es deu plantar per ell, i he vist uns bolets que no se si podrien colar dins d'un risotto.

Ja de tornada, per anar a buscar el metro (el meu company de pis es riu de mi perque només agafo la línia F) m'han impressionat una mica les botigues de luxe de la part alta de la cinquena avinguda.

Jo la veritat és que no recordo haver vist el veritable luxe d'aprop. Un L U X E amb majúscules, un luxe amb classe, un luxe d'un altre planeta.

I es que hi han luxes i luxes. Tenim el luxe garrulo de Samuel Eto'o, o el luxe ranci de la Thyssen. Però no, aquest luxe no era així, aquest era un de dir «si senyor, tens classe. ole la pasta que tens i ole el gust que tens» una cosa exagerada, cosa fina, vaja :)

I amb cara d'alelada davant de la castanya he seguit avinguda avall, despentinada i amb fred gràcies al poc sol que arriba a certes zones per l'alçada dels edificis i a un fenomen que aquests mateixos edificis alts generen. Corrents que reboten per les façanes i que provoquen una eterna ventulera per les zones amb edificis alts.

Però calla, calla que us he explicat tot això i no us he explicat la bona.

Cal fer un flashback, però.

Un flashback que ens porta al meu primer post, al primer primer, el primer del 23 d'abril, quan encara estava jo a Barcelona, o sigui que ja el podeu anar a mirar (els primers quinze segons són suficients) i torneu.

Bé, doncs ahir a la cua del súper, va i a qui em trobo darrere meu? Doncs a l'Adam Underhill en persona, fent cua per pagar com qualsevol mortal més. I què faig jo? què seria el normal en mi? doncs no, no em vaig posar vermella i prou, aquesta vegada em vaig apropar i amb la cara d'alelada que últimament, per una cosa o per l'altra no em trec de sobre, i l'abordo amb el meu anglès d'espia rus.

Que si vaig veure el teu video al Youtube, que si em va servir molt, que si gràcies, que si no parlo gaire anglès, que si esto que si lo otro, i així, i amb les bosses del super penjades dels dits, ell les seves i jo les meves, hem xerrat fins que ell ha tirat cap al seu carrer i jo cap al meu.

Hi ha qui es troba al Woody Allen o es creua amb la Julia Roberts que fa footing. Això compta com a trobada amb un famós o no?

Our lady of the Pilar

2008-05-05T17:12:00.005-04:00

Avui tinc molta feina, i es que porto un retard cosa sèria amb els treballs del cole i ara que estic en ratxa, no puc despistar-me gaire. M'he tirat el dia a casa, doncs, i no tinc gaires coses a explicar, o sigui que tiro de foto comodín que vaig fer el primer dia.

Només que avui el dia també ha sigut esplèndid, i he aprofitat que havia d'anar a la bugaderia xinesa a deixar la roba per rentar (tota la meva roba, rentada i seca per 2,5 euros), per buscar la biblioteca que se que ronda per aquí.

I vaja si ronda, la tinc a la següent cantonada, no gaire lluny d'una església amb un nom que sonaria a xiste, però que no.

La biblioteca en si és una mena d'espai únic on s'hi troba tot: infantil, narrativa, mapes i cursos d'idiomes en els mateixos cent metres quadrats, amb un bibliotecari igual que l'Iggy Pop i tot mig tronadet com a mi m'agrada. Nens que juguen i criden, iaios que pregunten com funciona internet i els pius pius dels ocells del carrer es mesclen en el mateix espai d'una manera graciosa. Potser no és el lloc ideal per formular teories científiques, però tampoc jo se ben bé el que són.

O sigui que demà hi tornaré, perque se que no acabaré el treball avui, i de tornada compraré un bon ram de flors ben perfumades que compensin les sardines que penso fer per sopar, i també avui em miraré a la gent amb un somriure alelat, i també diré good moring i have a nice day a tot quisqui, i es que aquí la gent ho fa, i també m'ho fan a mi. I jo encantada de que ho facin.

Jo sóc de Brooklyn de tota la vida

2008-05-04T23:16:00.019-04:00

Bé, això no és ben bé així. Vaig néixer a Brooklyn, sí, com un barceloní dirà que ha nascut a Barcelona, però de fet, de cor, com un barceloní pot dir que és fill d'Horta, jo sóc filla de Carroll Gardens.

I aquest matí, a Carroll Gardens, ha arribat la primavera, i tontament m'ha sorprès veure com tothom estava igual que jo, com si fes massa estona que estiguéssim cantant una cançó sense arribar mai a l'estribillo, i tots hem sortit en estampida per passar pàgina a l'hivern i donar per fet que ara ja toca calor.

I es que tothom s'ha tirat als carrers en màniga curta, els restaurants han desmuntat els vidres i ara les taules comencen a dins i acaben enmig de la vorera, els gossos ja no porten jersei (això també ho fan aquells barcelonins d'abans), i quan he sortit de casa, m'han passat per davant tres cotxes d'època amb els senyors vestits d'època de rigor. Com si fos la Barcelona-Sitges, vamos (vale ja de barcelonins, no?). I es que a Carroll Gardens, qualsevol xorrada et posa de bon humor. I qui diu qualsevol, diu qualsevol (no trobeu que s'allarguen massa per dir algo tan fàcil com "no queremos propaganda"?)

En fi, que amb aquest xute d'alegria he caminat per agafar el metro, tres parades més enllà de la que em tocaria, i es que passejar per Smith street de debò que és una xulada, sobretot quan veus coses tipo una perruqueria gestionada per llatins, que les nits de no se quins dies de la setmana, es transforma en una pista de ball on donen classes de salsa. :)

Total, que he enfilat cap a Manhattan i donat que la biblio avui obria a l'una, i gràcies al GoogleMariano que tinc a casa, he anat a veure el flea market (o el que és el mateix, un mercat tipo encants), del carrer vint i pico. Un mercat que es diu Garage i alguna cosa més, i que, fixa't tu, està situat en un pàrking que durant la setmana, fa de pàrking.

Ha sigut divertit, he vist moltes coses maques, la gent és molt amable i m'he comprat una bonica pulsera per cinc dolarets de res. Al sortir, he passejat per un altre mercat de trastos que munten allà apropet, i he acabat a una botiga de teixits, comprant-me un retall de tela molt xulo per dos dolarets de res. Si es que això és massa :)

I fent temps fent temps, i mentre estava parada a una cantonada intentant saber si havia d'anar amunt o avall (allò de mar-muntanya, per mi aquí és Central Park-Downtown), va i m'aborda un senyor amb americana i una gorra dels Yakees, una mica tipo Borat, i em pregunta si necessito ajuda, jo li contesto que no gràcies, però ell com si sentís ploure i va i aprofita per fotre'm un rollo sobre la seva vida.

"Fa trenta anys que visc aquí, però sóc d'Iran", i amb aquesta entrada no he pogut fer altra cosa que seguir-li el rollo a l'home i hem petat la xerrada durant deu minuts. És una alegria poder finalment mantenir una conversa (i entendre a l'interlocutor) amb un anglès sense complexos. Ala, arreando, i si tot ho dic en present, passa algo? are you talking to me?

He enfilat ja llavors cap a la biblio, amb la intenció de fer una paradeta a Bryant Park, una zona verda molt xula que està enganxada a la biblioteca. I allà he vist com el cel s'ha obert sobre nosaltres i tothom s'ha començat a treure les jaquetes, a treure's discretament les sabates, i els que tenim més vergonya, a demanar-nos una mena de fanta que està boníssima i una bossa de patates.

I a propòsit de patates. Un cop a casa, i quan amb el Mariano hem decidit de fer-nos una truita de patates per sopar (aquest home té un mono de menjar de persona que no vegis) he tastat una de les patates rares que he trobat al súper, i es que la quantitat d'snacks absurds que es troben no tenen comparació. Riu-te dels Chettos tex mex, de les patates con sabor a pollo a l'ast o de les Ruffles Yorqueso. Aquí no s'estàn per mariconades i avui he començat per comprar-me uns nachos d'alvocat (Guacachips), que no estan gens malament. Les properes no se si seran les patates xips blaves (blau de blau, total), o les patates amb mel.

I ara me'n vaig a dormir, que avui m'he trobat millor. I es que sembla que el sol cura alguna cosa més que les depressions.

Boira al cel i al cap

2008-05-03T17:30:00.014-04:00

Aquest matí, com comença a ser costum, m'he despertat a les sis, i com comença a ser costum també, he escoltat una mica la ràdio per aviam si em tornava a adormir però res, no hi ha hagut manera, i m'he llevat.

Fa molt de fred.

No un fred d'hivern, suposo, però un fred que en alguns moments molesta molt. Humit, amb vent i boira, que quasi us diria que li dona a certes parts de Manhattan (com si en conegués tantes) un aire com de Blade Runner.

Tenia previst anar a passar el matí a la biblioteca de ciències humanes i socials, que està aprop de Times Square, pel que he vist al mapa.

Com que era massa aviat, tot i haver-me pres amb patxorra el bocata i el cafè amb llet, he sortit de casa a les nou i pico pensant de visitar aquest famós Times Square abans d'anar cap a la biblio, que avui obrien a les onze.

Amb aquest fred humit i blanc, doncs, he sortit del metro i he començat a tirar cap allà, i de seguida he començat a veure llumetes, anuncis i edificis altíssims que quedaven mig coberts per la boira (aquí ve l'efecte Blade Runner). Seria una mica així:

Fa impressió, és una mena d'espai caòtic ple de cartells lluminosos. Tants, que sembla extrany que ningú s'hagi parat a pensar que com més n'hi posen, menys es distingeixen, menys es veuen, menys efecte publicitari fan.

Avui, a més, hi havia hagut una mena de desfilada a favor de no se quines dones i el terre estava cobert de paperets blancs i vermells, i m'ha sabut greu haver-me perdut la pluja de confetti que tantes vegades hem vist a les pelis. Però se m'ha passat de seguida quan he vist....

Increïble, però cert. Una botiga de mida d'un Fnac mitjanet, dedicada, única i excluisvament, al món de l'M&M's i tot el que l'envolta, o sigui, res.

Durant els primers segons, i patint una mena de flashback on he recordat l'obessió que aquest hivern vaig tenir pels de cacauet, he entrat per veure quina mena de joc donava aquesta cosa. I de fet, no és que en doni massa: tovalloles, samarretes, bolis, imans de nevera i, això sí, desenes de models de tots els colors possibles, posats de tal manera que resultava massa fàcil de caure a la temptació. Com en saben aquests de vendre, cagundena...

I no m'hi he pogut resistir, i he sortit contenta.

Després d'això ja he tirat cap a la biblioteca, que és molt bonica, i m'he tirat dues hores donant-li voltes al treball que he d'entregar demà.

Alguna cosa farem, demà hi tornaré a la una, i si no l'entrego demà serà demà passat, i no vull sentir a una que jo conec pegant-me bronca.

No se si es deu notar, però avui començo a patir el desbarajuste de son, però estic segura que quan arribi la calor, el dilluns, tot prendrà un altre aire. A que si?

Pollo com?

2008-05-02T20:22:00.015-04:00

Avui ha sigut un dia intens, i és que seguir a un grup organitzadet com cap altre, que té molt clar el que vol fer el seu penúltim dia a New York, hauria d'estar cobert per la seguretat social.

Jo, que no havia sortit com aquell qui diu de Brooklyn, què Brooklyn! no havia sortit dels meus quatre carrers de confiança, que estava jo trobant-li la mida al barri, que portava una pera al bolso en plan cumba, i que la meva distracció era parar-me a acaronar als gossos del meu carrer, m'he trobat arrossegada pel tifó Herald Towers a tope, que és el mateix que dir que he estat arrossegada pel tifó ManelPilarRosaFrancescMireia.

Vinga a caminar, i vinga a fer marxa atlètica, i vinga a que la cuarenta con la treintaydos y ara tomba i ara gira i ara aquí i ara allà, i ara entrem aquí i ara tornem a l'apartament i ara fem un cafè i ara agafem la línia verda i baixem a la cuarentayocho i ara tornem al metro F i paguem el dinar amb el bote i qui volia el taco de pollo rostizado i el de peix del Manel se l'han descuidat... i aquí m'he quedat perque el meu cos ha dit prou, però no us penseu que el seu també eh! que va! després anaven a fer un cafè a Tribeca. Ale, toma, alegria! i un xupito al Bronx després? Són capaços d'això i de més!! :)

Un exemple? aquí el teniu:

Però m'ho he passat pipa, no ens enganyem.

He arribat al seu apartament a les nou i pico del matí, al centre de Manhattan com cap altre, i he tingut la primera castanya visual quan he sortit del metro, davant de la seva porta com aquell qui diu.

Toma Manhattan! toma gentada amunt i avall! Toma edificis gegants que semblen un munt de caixes de sabates posades de peu i amuntegades una al costat de l'altra!

Ja al metro es veia venir la cosa. Gent cap a la feina amb el got de l'Starbucks a la ma, esmorzant com deu mana, vaja. Sí senyors, això és el que recomanen nou de cada deu dietistes (ara ja se d'on era el desè)... jo crec que aquesta gent odia menjar, no pot ser una altra cosa, i es que esmorzar tres quarts de litre de cafè de l'Starbucks atrinxerat dins un vagó de metro a les vuit del matí no ho pot fer ningú altre que algú que consideri que menjar és un tràmit, necessari, però un tràmit i poca cosa més.

Anda ya hombre –venen ganes de dir– el meu avi es feia lavatives amb això que esmorzes tu! (és un dir, eh!)

En fi, que he arribat al seu xulo apartament, i poc després hem sortit a romper con la pana, que diu un que jo conec.

Primer hem anat a una botiga que es diu B&H, que algú de vosaltes ja coneix, i que és una mena de Pricoinsa a lo bèstia i a la jueva, amb tot el que un ésser humà de primer món pugui desitjar, del món de la tecnologia, el vídeo, el so o els ordinadors. A petar de gent, amb tota la plantilla de dependents jueus amb el seu capirote i els seus tirabuixons, i un curiós sistema d'entrega de mercaderies en forma de laberint de caixes que corren sobre el teu cap per una cinta transportadora. Eficiència a tope, preus a l'alçada de les espectatives i una alegria al cos que ha sigut massa, sobretot pel Manel i la Pilar.

Després, cap a l'Apple Store de la cinquena avinguda. Allà igual, semblava que estiguessin fent un congrés, la botiga a petar de gent, cues per pagar i una tropa de dependents amb un datàfon (wifi, suposo!) a la ma per cobrar in situ a qui pagués amb targeta. Pos venga, pos dale, pos aquí he dit hasta aquí hemos llegado i m'he comprat una bateria pel mac, que ja no s'aguanta els pets. Toma estalvi, 50 euros menys del que em costaria a barna, amb classe.

I vinga agafem el metro i anem a menjar uns tacos (de puta mare, eh!) una mica més avall (es nota que no estic segura del barri?) i allà si que m'he donat per vençuda i no m'he atrevit a acceptar el tallat a Tribeca. Una té un límit, una té dos peuets i els hi té cert apego, una no podia amb el seu cos i ha dit prou.

A casa, m'he trobat aquest missatge del Mariano i he seguit les ordres al peu de la lletra.

Bon viatge de tornada, companyes i companys, i moltes gràcies per divertir-me tant avui! :))

¿De dónde vengo o de dónde soy?

2008-05-01T16:56:00.004-04:00

El vol va ser molt tranquil i em vaig avorrir una mica. Pensava dormir, i no, pensava fer deures, i tampoc, pensava mirar una peli, i tampoc, però vaig aconseguir mantenir els Valium 5 a ratlla i ni tan sols vaig pensar en prendre-me'n cap.

El xasco el vaig tenir després, quan un cop haver baixat de l'avió, vaig haver de fer dues hores de cua més per passar el tràmit d'immigració. Que si a que viene usted, que si no le parece muy raro estar tantos días, que si no es normal, que si esto que si lo otro... i, és clar, una té l'anglès que té, una porta deu hores a deu mil metres d'alçada i una s'està pixant des que el gps de l'avió ens deia que estavem passant per Reikiavik.

Però vaig arribar a l'adreça del pis i dins hi havia l'amo, el simpàtic Mariano amb qui vaig estar xerrant fins a les onze de la nit. El pis en qüestió és més maco del que semblava a les fotos i el barri de casetes baixes està ple de botiguetes petites i tronades, amb molt d'encant. Un sastre, un sabater, una botiga de còmics, tres o quatre estancs clavadets als d'Smoke, restaurants petits, alguna botiga de roba... en fi, un barri viu i on la gent sembla tranquila.

Avui, doncs, m'he passejat pel barri i caminant caminant he arribat fins a Manhattan, però això ja és una altra història :)

Allà, a primera vista, sembla que cada segon estiguin passant deu coses davant els teus nassos, sense cap connexió una amb l'altra i al mateix temps, i a sobre, darrere els teus nassos està passant una ambulància, estan fent un miting polític i algú amb maletí i corbata es menja una pizza d'empeus. I cotxes, i més cotxes...

Buscant-me

2008-04-23T15:35:00.006-04:00

L'altre dia, un que jo conec es reia de mi perque ja havia carregat el crèdit de l'Skype, en plan preventivo. Què voleu que us digui... i si perdo l'ordinador? i si m'explota la Visa? i si tinc una amnèsia galopante que em fa oblidar els passwords?... també és veritat que si aquest fos el cas, tenir o no crèdit a l'Skype no seria el meu principal problema.

En la línia preventiva que porto, doncs, i gràcies a Google Earth i Maps, el barri on m'hi estaré no té cap secret per mi. Se on tinc un sabater, una pizzeria o una bugaderia, i fins i tot se on aniré a córrer si un dia –m'explota alguna cosa més que la Visa– i m'entren ganes de fer esport. Gràcies al Youtube, també, he pogut veure una mica com pot ser el meu barri a la primavera.

Adam, quan vulguis.